La gent sempre hi és

Quan a Lluís Llach li van preguntar, divendres de la setmana passada, a la Casa de Cultura de Girona, si s’havia plantejat tornar a compondre i a cantar, va fer un Tardà, segons definició pròpia del músic de Verges. Va ser una e molt allargada i un no més dubitatiu que contundent. Ens va omplir d’esperança, als que ens agradaria tornar a escoltar el cantautor de la nostra vida; però aviat va aclarir que no havia tornat a compondre, que li feia mandra fins i tot tocar el piano i que, per tant, ni tenia temes en cartera ni se’n plantejava de nous. I va explicar que a ell sempre li sortia la música i que disfrutava component-la, però que patia enormement per posar-hi lletra després. Que no n’estava mai convençut. Menys amb Laura. Sort, perquè ens ha deixat lletres magistrals gràcies a millors músiques, que ens expliquen com a persones i com a poble. En canvi, presentant com presentava el seu cinquè llibre, la quarta novel·la, Escacs al destí, va assegurar que s’ho passava molt bé escrivint novel·les i que continuaria fent-ho. Escac al destí és una novel·la històrica, que succeeix en un regne imaginari que podria ser ben bé Occitània. Una novel·la que va començar un mes després del referèndum de l’1 d’Octubre del 2017, quan encara era diputat al Parlament, i que va escriure durant un any i en va dedicar un altre de llarg a una de les coses que més li agraden: reescriure. No sé si Lluís Llach tornarà a compondre i a cantar, però sí que té clar que pel seu país sempre hi serà quan se’l reclami. Per això va ser contundent quan li van preguntar si tornaria a presentar-se a unes eleccions per portar el país a la independència. Va ser un sí, contundent. No se’n penedeix, i en aquelles circumstàncies tornaria a fer-ho. Ho va fer a la llista unitària de Junts pel Sí. “Em van explicar moltes vegades i vaig acabar entenent que anant separats es poden aconseguir més vots que anant junts, però segueixo pensant que seria millor anat plegats, perquè quan hi anem som més forts”, va assegurar. Diu que d’aquella experiència va entendre que hi havia gent molt ferma a la seva dreta, cosa que li va trencar esquemes, i que malgrat sentir-se emprenyat i dolgut per les actuals baralles partidistes de l’independentisme que va fer l’1-O, pensa que hi ha esperança, perquè encara que els partits es barallin, “la gent sempre hi és”. I si la gent hi és, hi ha futur.