Un embull

Obro els ulls i pel mòbil ja diuen que Biden és coronat president dels Estats Units d’Amèrica, que vol dir de tot el món occidental, inclosos tots nosaltres, és clar. Deixo el mòbil i decideixo posar CatRàdio. Eleccions. N’hi haurà, tot i que la Budó s’ha passat alguns spots dient-nos que ja es veuria, que calia saber com estaria la Covid. Bé. Una altra bona notícia, que amb aquest govern de la Generalitat no s’hi pot seguir vivint.

Sento, alhora, els projectes. Vull dir, els projectes de cadascuna de les persones convidades que ens expliquen el full de ruta dels seus partits respectius. Full de ruta... Em salta el cor. Tindrem full de ruta? No em crec que avui tot siguin onades positives. Em dutxo amb aigua calenta i els sentits se’m desperten del tot, sobretot quan decideixo posar-me de cap sota el doll tan suau. No tindré cap plaer millor en tot el dia... i, encara no m’acabo d’embolicar amb la tovallola calenta, que me la trec del cos, em poso la bata i ja soc al peu del micro de la sala d’estar i obro alhora la tele... i poso el dial 9, el català. La ràdio, però, és més interessant. La Montse Bassa salta indignada. Que tinc la germana a la presó, diu. I estripa el discurs d’uns quants que diuen sempre no. Corro a prendre un tallat pujat de cafè, amb un tros de croissant de diumenge..., que me’ls menjo de mica en mica. I segueixen parlant a la ràdio. Entren els comentaristes i en Cases, sempre tan exacte, diu... quin és el planning? És la pregunta que jo em faig. Especialment quan sento la gent de JPcat, ara Junts. No als pressupostos..., quin és el planning. Res de votar els pressupostos de l’Estat Monster que ens colonitza. I... si us plau, digueu-nos l’alternativa, que això de la confrontació intel·ligent ens sona com allò del llirisme. I... ja he esmorzat i ara em posen l’Otegi... a la pantalla. Sí, ho van dir ahir, però ja no me’n recordava... Ha acomplert la condemna i com que el Tribunal d’Estrasburg diu que era un judici nul per manca d’imparcialitat, els Marchena utilitzen la semàntica i descodifiquen al seu aire, que si el judici és nul, doncs, en faran un altre... Sí, després que el basc hagi seguit la condemna de sis anys i mig... La descodificació dels Marchena és intel·ligent, i de molta roïnesa, de molta mala fe, de maquiavel·lisme pur..., és absolutament sediciosa.

Ser dominats per la judicatura. No tenia consciència que érem dins un Estat-judicatura... España-Estat judicatura, millor dit Estat dels jutges, millor encara, Estat del Tribunal Suprem, és a dir Estat de la Inquisició.

Pensava ben bé que el ‘Deep State’ eren els grans càrrecs de l’administració, les Faes, el de les portes giratòries, els vells nobles ressuscitats per la democràcia. Pensava ben bé que eren els de l’Íbex 35. Que eren els de La Nación Española “una, grande y libre”. Res d’una, ni grande, ni libre. És l’España de Marchena. Algú recorda el federalisme de Ximo Puig, real, des del poble de la producció. PPCC. Però... diuen que França ha tancat la frontera. El tractat del Pirineu serveix per a alguna cosa..., és clar que ja servia a la França de Vichy... i abans, menys a la vinguda d’en Napoleó i el seu germà Josep, que vam passar a ser un departament francès... sempre entre España i França..., el nostre destí de ser una terra de pas..., és clar que, gràcies a això, som romans. Dels clàssics. De la via Augusta. De la província Tarraconense, capital Tarraco. I parlem una llengua romànica conservadora amb el llatí. Que per això no ha desaparegut, per capacitat de resistència, com ens deia el lingüista Modest Prats a les classes d’història de la llengua catalana.

I, abans d’acabar, recullo el toc d’atenció del periodista Pius Pujades, que em parlava de la “Girona oculta”, que un bon dia jo volia descobrir. Sí, amic meu, a Girona també hi ha una ciutat oculta. No és mai ni al cinema, ni al teatre, ni a la moguda intel·lectual. Hi ha trobades de gent que venen de la noblesa. Però la noblesa no hi pinta res en aquestes ciutats que toquen França, basculant sempre cap a una Occitània somiada. I, si miro enllà, trobo uns poemes sorgits de la complexa ment d’en Jaume Buixadera, tan de veritat, amb l’angoisse de vivre i l’optimisme que s’hi escapa. Publicat a l’editorial, Mesclant, d’Andorra. Països Catalans.