Nadal de dol i esperança

Aquest Nadal posa a prova la fe dels cristians. El dol i el dolor són tan profunds i estesos entre totes aquelles confessions religioses que han fet del Nadal el símbol i l’origen de la redempció, que no poden comprendre com el seu Déu ha permès calamitats com la del coronavirus. Tots els països de la cristiandat han comprès, d’una manera o altra, que el càstig diví els impedia celebrar les festes en pau i alegria, com cada any.

Aquest Nadal insòlit convida els cristians a valorar la solidaritat universal en la fragilitat i en l’esperança. Més enllà de religions, de tradicions, de nacionalitats i de fronteres, aquest Nadal recorda als cristians una doble veritat. La més evident: la primacia del dol per les víctimes del nou virus sobre tota altra consideració. I la més ecumènica: la de la solidaritat amb totes les altres religions del món que han vist semblantment frustrades les seves celebracions per culpa de la Covid-19.

Aquest cicle de Nadal, en efecte, serà diferent. Els cristians el recordaran com el Nadal del virus. El Nadal del confinament més o menys atenuat, de les reunions familiars en bombolla, dels restaurants i les sales d’oci tancats, dels hospitals gairebé saturats pels contagis, dels professionals de la sanitat senzillament exhausts, dels parents, amics i coneguts que ja no hi són. El recordaran per l’enyor dels sopars de Nadal i de la missa del gall, per la normalització universal de la mascareta, per la dèria de la neteja extrema i per la por a la nova onada. Els cristians de totes les confessions han estat comminats a celebrar el Nadal i el Cap d’Any i els Reis a casa. De fet, com els creients de les altres grans religions.

El mes del Ramadà començava el 24 d’abril i es prolongà fins el 23 de maig: plena pandèmia en molts països. Els creients musulmans el celebraren a casa i en confinament, sense poder acudir a les mesquites. Recordem la iconografia de la Gran Mesquita de la Meca: allí, on anualment s’aplegaven centenars de milers de fidels, a l’abril veiérem uns escassos pelegrins que podien accedir al cercle de Kaaba.

La principal festa sagrada del budisme, el Dia de Vesak, el dia del naixement i il·luminació de Buda, se celebrà enguany el 7 de maig, amb l’epidèmia estesa a molts països. Els seus fidels, residents a tot Àsia i a bona part del món, no pogueren acudir als temples a pregar i a oferir fruits i flors i a escoltar les ensenyances dels mestres. S’hagueren de connectar a internet. A l’Índia i a tot el món, les espectaculars festes de la Llum, el Diwali, començaven fa un mes, el 14 de novembre. Tradicionalment celebrades per hindús, sikhs i jainistes amb grans manifestacions als temples i als carrers, les festes s’hagueren de limitar enguany a casa i a internet.

El Nadal ha esdevingut una festa universal perquè el cristianisme, malgrat la multiplicitat d’expressions i divisions, ha volgut assumir i enaltir el llegat d’aquell primer concili de Nicea del 325 que declarà la data del solstici d’hivern com el dia del naixement de Jesús de Natzaret. Els evangelistes, els canònics i els apòcrifs s’havien oblidat de datar la vinguda del Messies. I a Nicea, avui l’Iznik de Turquia, els pares conciliars esmenaren el lapsus. Avui, cert, el cicle de Nadal ja forma part de la cadència anual, cultural i econòmica del bategar del món.

Però aquest Nadal serà diferent. Per damunt de tot aquest desgavell, plana un intens sentiment d’impotència i desolació. El futur immediat, malgrat la promesa de la vacuna salvadora, continua incert. El present resta marcat pels estralls de la pesta. Per a moltes famílies, el dol és el seu color. La dolorosa experiència col·lectiva de Catalunya –prop de 17.000 morts per Covid fins ara– ha estat dissortadament molt comuna a bona part del planeta.

No, no ens consola saber que les plagues no són una novetat per a l’espècie humana. I no ens consola perquè aquesta plaga sí que és una novetat per a nosaltres, els homes i les dones del 2020. Després de fracassar tantes pregàries als déus de les grans religions, haurem de fer un acte d’humilitat i posar la nostra esperança en uns déus menors: es diuen ciència i medicina.