La màquina del temps

Toca res­ca­tar uni­for­mes
del pas­sat

Vist el pano­rama polític, em vin­dria de gust par­lar, què sé jo, de les rebai­xes. Mala idea: la crisi frena les ganes de com­prar, fa tants dies que hi ha rebai­xes enco­ber­tes que els des­comp­tes ja no són notícia, i sem­pre cor­res el risc que un boti­guer t'etzibi: “No, aquesta cadira no està rebai­xada, encara gràcies que no l'he enca­rit per l'aug­ment de l'IVA”. Qui més qui menys té els ànims a l'altura de l'estació del metro de Dras­sa­nes.

Més que com­prar-nos roba nova, toca res­ca­tar uni­for­mes del pas­sat. A casa hem apro­fi­tat el canvi d'arma­ris per recu­pe­rar les samar­re­tes amb eslògans de la nos­tra època de mani­fes­tants pro­fes­si­o­nals. Tinc la sen­sació (i la cer­tesa) que m'he pas­sat la vida rei­vin­di­cant l'evidència. I això cansa. Però tam­poc és qüestió d'abai­xar la guàrdia, ara que pin­ten bas­tos.

Bar­ce­lona
és Nova York, oh yeah!

Durant els dos anys que vaig viure a Nova York (ho escric per pura fat­xen­de­ria, a veure si jo soleta m'apujo la moral), el local de sota de casa va can­viar qua­tre cops d'amos i de negoci. Una tònica habi­tual al cen­tre de Man­hat­tan, on els preus dels llo­guers esta­ven pels núvols que sobre­vo­len l'Empire State Buil­ding.

Ja no tenim res a enve­jar al melic del món: les boti­gues de Bar­ce­lona can­vien de pell a ritme de rèptil. Com­pro un talo­nari en un local de mas­sat­ges a l'engròs: em surt més a compte que anar pagant cada ser­vei per sepa­rat. Cent cin­quanta euros trinco-trinco. Gasto els tres pri­mers talons depi­lant-me les cames amb cera, dels genolls als tur­mells. Quan dues set­ma­nes després hi envio la meva filla ado­les­cent, que també es vol depi­lar, resulta que el negoci ha tan­cat. Con­clusió: no pagueu res per avançat, en aquesta època de vaques anorècti­ques. Volia que em pren­gues­sin el pèl lite­ral­ment i me l'han pres en un sen­tit figu­rat, ves quina cosa. En enda­vant tiraré de Gillette, i avall.

La bona notícia és que tor­nem a tenir una botiga de bagels a Bar­ce­lona. Al gener va tan­car The Bagel Shop després de tretze anys al car­rer Canuda, i ara acaba d'obrir Be My Bagel a la plaça del Sol, a deu minuts a peu de casa meva. Panarra com sóc, ja no em caldrà fer-me la sorda cada cop que el cos em demani una injecció de car­bo­hi­drats a l'estil nova­iorquès. Si el nou negoci gra­ci­enc es con­so­lida, podré satis­fer l'addicció amb aque­lla ale­gria. Però, tal com està el pati, pot­ser deci­diré emi­grar nova­ment als Estats Units, on els bagels són el pa de cada dia.

Tor­nen els d'abans i les pes­se­tes

La regressió que patim com a país és tan i tan bru­tal que qual­se­vol dia s'alçarà de la tomba el del Valle de los Caídos. Quina por. Dime­cres pas­sat, el Manuel Fraga en per­sona (quants segles té???) va aplau­dir la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l'Esta­tut i després va excla­mar “¡Viva España!”.

Torno als temes frívols. Les rebai­xes i tal. Als meus 41 anys, m'he com­prat unes xan­cle­tes de dit i he des­co­bert que són més còmodes del que pen­sava. Són de pell, tenen la sola anatòmica i m'han cos­tat uns quants euros, això sí.

Calla, que l'altre dia vaig creure real­ment que havíem retro­ce­dit en el temps. En una botiga de biju­te­ria de Sant Cugat, atre­uen la cli­en­tela amb el següent car­tell: “Aquí pot pagar en pes­se­tes”.