Opinió

Tribuna

El papa en l’era post-Trump

“Farem bé d’escoltar les veus que ens animen a connectar no amb el ressentiment, sinó amb els anhels de créixer personalment i socialment en qualitat humana

En aquesta època de trum­pisme sense (sense?) Trump, la figura del papa Fran­cesc emer­geix com un pol de referència per alçar la mirada i no que­dar empre­so­nat pel recull de premsa del dia i l’efer­vescència de les xar­xes soci­als. La seva dar­rera encíclica, Fra­te­lli Tutti, ha posat en relleu el fracàs de la selec­ti­vi­tat entre nosal­tres: mol­tes glos­ses no apro­va­rien un exa­men de comen­tari de text.

Perquè els qui han anat direc­tes al debat ideològic ho han fet sal­tant la intro­ducció: abans que el debat de les idees hi ha la trans­for­mació de la mirada. I la mirada que pro­posa l’encíclica sobre les frac­tu­res de la huma­ni­tat és una invi­tació a veure’ns com a ger­mans. És una apel·lació a la fra­ter­ni­tat que no vol ama­gar les diferències ni els con­flic­tes, ni els vol superar amb una sobre­dosi de bonisme. Però és una crida a la fra­ter­ni­tat pos­si­ble i necessària, i per això dedi­car-se a la crítica ideològica sovint no és més que un meca­nisme de defensa per no qüesti­o­nar la pròpia mirada sobre el món. No és un text nor­ma­tiu, i molt menys dogmàtic. És una invi­tació a cons­truir con­jun­ta­ment una mirada sobre el món que no sigui depre­da­dora o exclo­ent. A cons­truir un nosal­tres que pugui habi­tar aquesta casa comuna.

Se l’ha tit­llat de pes­si­mista. Però el pro­blema avui no és reconèixer els avenços de tota mena que hem asso­lit, sinó no obli­dar que la rea­li­tat de pobresa i exclusió sem­pre s’ha d’ana­lit­zar en el con­text de les pos­si­bi­li­tats del nos­tre moment històric. Tota afir­mació valo­ra­tiva pres­su­posa una com­pa­ració. I si avui con­tem­plem les con­di­ci­ons de vida a les perifèries huma­nes i les vides llançades als abo­ca­dors de la història amb les pos­si­bi­li­tats ja pre­sents en el nos­tre temps es fa difícil dir que és pes­si­mista o anti­glo­ba­lit­zació.

La pre­gunta que ens adreça és si podem pen­sar el pre­sent amb lli­ber­tat i sense pro­te­gir-nos. Si hom mira el vigor de les parau­les que sem­blen haver sor­tit més direc­ta­ment de la mà del papa, no pot dei­xar de sen­tir-se inter­pel·lat. Ha pro­vo­cat esca­ra­falls la seva crítica a la sacra­lit­zació del dret a la pro­pi­e­tat, la recla­mació de la regu­lació finan­cera, la neces­si­tat d’una millor arqui­tec­tura inter­na­ci­o­nal per a la gover­nança, l’avís del risc de polítiques tec­nocràtiques i popu­lis­tes, el refús de sot­me­tre la política a l’eco­no­mia i la pri­o­rit­zació de l’eco­lo­gia que ja va pro­po­sar a la Lau­dato Si. Tot ple­gat, res que no formi part de la doc­trina social de l’Església. Perquè no és que no es cone­gui. És que no es vol conèixer ni reconèixer.

L’encíclica con­ver­teix la paràbola del bon sama­rità en una lec­tura d’abast uni­ver­sal oberta a una fra­ter­ni­tat més enllà de la diver­si­tat de cre­en­ces. No tan sols una lec­tura: la con­ver­teix en clau de lec­tura de la nos­tra rea­li­tat pre­sent. Si la clau per enten­dre la política social és la fra­ter­ni­tat i l’amis­tat social, el nos­tre horitzó passa a ser el “saber-nos res­pon­sa­bles de la fra­gi­li­tat dels altres bus­cant un destí comú”. Per això, no podrem cons­truir cap futur sota la base de man­te­nir vides des­car­ta­des, bom­bo­lles d’exclusió, perifèries huma­nes enfon­sa­des en el pou de la indi­ferència i l’oblit.

Per a Fran­cesc, la soli­da­ri­tat no és només fer acci­ons solidàries, sinó fer història. Sense ama­gar les ten­si­ons (local/glo­bal; iden­ti­tat/aper­tura...) però sense con­ver­tir-les en con­tra­dic­ci­ons. D’aquí una de les parts més potents de l’encíclica, en què, sense caure en el bonisme ni ama­gar l’existència de con­flic­tes, reclama la cre­ació d’espais de retro­ba­ment entre els dife­rents. Sense con­sen­sos fic­ti­cis que només ama­guen la por de pren­dre i de donar la paraula. Amb pàgines de llarg recor­re­gut sobre la relació vis­cuda entre memòria i perdó. I sense dei­xar-se atra­par pels “eti­cis­tes sense bon­dat que viuen jut­jant el altres”.

O. Schar­mer (MIT) diu que estem immer­sos en una tri­ple frac­tura: la frac­tura social (dels humans entre si), la frac­tura ecològica (dels humans amb la natura) i la frac­tura espi­ri­tual (dels humans amb si matei­xos). I que no les sana­rem si les abor­dem cadas­cuna sepa­ra­da­ment, perquè estan rela­ci­o­na­des de manera indes­tri­a­ble. Curi­o­sa­ment, el papa Fran­cesc ha dedi­cat una encíclica a cadas­cuna i ha mos­trat la seva íntima vin­cu­lació. Per això, més enllà de la toxi­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada pel trum­pisme, farem bé d’escol­tar les veus que ens ani­men a con­nec­tar no amb el res­sen­ti­ment, sinó amb els desigs i els anhels de créixer per­so­nal­ment i soci­al­ment en qua­li­tat humana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia