Discriminació per l’accent

Verónica Forqué, actriu venerada per la seva amplitud de registres, se’n va anar al programa amb més càrrega política, Sábado Deluxe, i allà es va declarar “roja i republicana”. Fins aquí, fantàstic. Com si es declara blava i monàrquica. Però sense guió tot és més difícil, i la següent reflexió ha causat sensació: “Els nacionalismes són reaccionaris. No hi ha nacionalisme progressista. Té tendència tancar-se (...). Estem per obrir fronteres. Parla català si et dona la gana, però parla un bon espanyol també. Conec molta gent jove catalana que no sap parlar espanyol. No el saben parlar perquè no els l’han ensenyat. Això em sembla un atracament.” Respirem. A banda de comprovar que als artistes abans coneguts com a progres els està quedant cara de Vargas Llosa. A banda de la coherència que una cosmopolita acabi amb un “háblame en cristiano” digne del millor guàrdia civil de trànsit. A banda de confondre el castellà amb l’espanyol. A banda de tot això, l’amiga Forqué menteix. El que vol dir en realitat és que molts catalanoparlants parlem castellà amb accent català. I això no és “un buen español” i és motiu de burla. A França, on la meitat dels habitants parlen amb accents regionals, es riuen de l’accent català de Jean Castex. De fet, un 16% dels francesos s’han sentit discriminats laboralment i una quarta part han patit burles. I un dels que ho han fet, per cert, és el socialista Jean-Luc Mélenchon. Doncs bé, França ha aprovat un projecte de llei per lluitar contra la discriminació per raó d’accent. Aquí n’haurien de prendre nota. Així a Madrid com a Barcelona.