L’home dels nassos

Un dels mis­te­ris que em tenia més encu­ri­o­sit en la infància era l’espe­rada apa­rició de l’home dels nas­sos. Tal dia com avui, de bon matí, encara no trèiem el cap al pas­ta­dor i el pare ens deia “vigi­leu bé que avui pas­sarà per la plaça un home amb tants nas­sos com dies té l’any”. L’home dels nas­sos. Esperàvem l’apa­rició d’un ésser fantàstic amb tres-cen­tes sei­xanta-cinc narius amb la mateixa cre­du­li­tat i il·lusió que havíem fet cagar el tió i que esperàvem els Reis, els de l’Ori­ent. Tots els per­so­nat­ges que pas­sa­ven per la plaça en tenien un, de nas, és clar, però això ho vam saber més tard, quan havíem dei­xat de ser infants, crèduls i il·lusos. Avui, 31 de desem­bre, Sant Sil­ves­tre, dar­rer dia de l’any, el pare ja no hi és per dir-nos que cer­quem l’home dels nas­sos. Ens hem fet grans, però qui sap si, vigi­lant molt bé, veu­rem que Felip VI fa les male­tes, se’n va a tro­bar el seu pare emèrit i no torna; o que Sánchez i el seu govern acce­le­ren la reforma de la sedició del Codi Penal, no tre­mo­len amb els indults i pro­mo­uen la llei d’amnis­tia. Pot­ser veu­rem la fi de la repressió i que fis­cals i togats del Tri­bu­nal Suprem espa­nyol pro­ven de fer justícia en comp­tes de rebol­car-se en la ven­jança. O una taula de diàleg en què es dis­cu­teixi quan i com es farà un referèndum. O qui sap si la uni­tat estratègica de l’inde­pen­den­tisme o, si més no, la fi de l’esbu­de­lla­ment entre els uns i els altres. O que el govern tracta els autònoms amb dig­ni­tat... Per bus­car, que no quedi, però em temo que és més fàcil que abans des­co­brim l’ home de les tres-cen­tes sei­xanta-cinc taro­tes. Bon any nou i que la vacuna no ens faci traïdors.