Any nou, desconcert vell

La vacunació ha començat amb penes i treballs arreu d’Europa posant de manifest que la ciència ha corregut més que la logística, complexa en les campanyes de salut pública, i més en aquesta, inèdita i global. També ha corregut més la propaganda dels estats amb els primers vacunats que no pas el desplegament de la taca d’oli de la immunitat. Tot Europa arrossega aquesta improvisació, excepte la Gran Bretanya... Perdó! Tot Europa, que els britànics, que es vanten que vacunaran a ritme de 2 milions de persones per setmana, ja no en formen part. La consellera Vergés va vaticinar a la residència Feixa Llarga que vacunarien 104.000 persones en dues setmanes, i ahir en dúiem 7.000. Ara s’habilitaran festius per recuperar el terreny perdut, perquè quan ella i el vicepresident Aragonès es van fer la foto amb la Josefa no hi havia encara prou infermeres formades, ni prou neveres mòbils per al trasllat, ni els consentiments dels familiars dels avis s’assoleixen amb prou velocitat. És cert que la lentitud es reprodueix a totes les autonomies o a França i Alemanya.

L’encavalcament en la superació d’etapes per aprovar les vacunes no contribueix a esvair dubtes sobre la seva innocuïtat. El col·lectiu sanitari ja és prou contrari a vacunacions com la de la grip –amb percentatges de vacunats que no superaven altres anys el 30% i que enguany s’han acostat només al 40%– per ser optimistes en el compliment dels percentatges d’immunitat previstos. En aquest àmbit, es troba a faltar més implicació dels metges a l’hora de recomanar la vacunació. És lògic que en recelin més, des del seu coneixement científic superior sobre l’absència total de riscos en l’administració. Però són els vaccins que tenim i no d’altres. L’opció d’esperar un any més ens obligaria a un confinament perllongat i ja practicat a la primavera.

Quina paradoxa, el presumpte èxit de la ciència a obtenir una vacuna en tan pocs mesos i que l’únic tractament eficaç sigui encara l’aïllament, ja aplicat en les epidèmies del segle XIX.