Esbatre

Una set­mana després que s’airegés el pri­mer cas d’asset­ja­ment sexual per part de l’expor­ta­veu de Sumar al Congrés, Íñigo Errejón, els i les líders del seu par­tit con­ti­nuen espol­sant-se les res­pon­sa­bi­li­tats per haver-lo enco­bert, entre Más Madrid, Sumar, la vice­pre­si­denta Díaz... Tant és així que el cas per­se­guirà durant dies totes les con­fluències, inclo­sos els Comuns. L’excul­pació de res­pon­sa­bi­li­tats ha sem­blat la que durant uns anys prac­ti­ca­ven l’ens Adif i Renfe a l’hora de res­pon­sa­bi­lit­zar-se de les ava­ries o els retards fer­ro­vi­a­ris. Durant un temps, els per­me­tia anar pas­sant-se la pilota, fins que l’usu­ari se n’afarta i els acaba cul­pant a tots dos igual, perquè el ciu­tadà no té per què ser un expert en com­petències ins­ti­tu­ci­o­nals ni regla­ments de par­tit. Sovint es lamenta que hi ha més soroll mediàtic interes­sat que base jurídica en pre­sump­tes acu­sa­ci­ons, com les de Begoña Gómez o tot el law­fare judi­cial con­tra l’inde­pen­den­tisme o el govern de l’Estat. Però és aquest soroll el que surt a compte per desa­cre­di­tar el rival polític. La temp­tació d’espe­rar l’error de l’adver­sari o el descrèdit de l’altre, en lloc de reei­xir en les pròpies pro­pos­tes, és prou lla­mi­nera per prac­ti­car-la sovint o fer-ne l’única tàctica. A Feijóo li resulta més pràctic esbom­bar el soroll sobre la dona de Sánchez que convèncer els espa­nyols que pot ges­ti­o­nar millor. A ERC i a Junts, esbom­bar les con­tra­dic­ci­ons de l’altre; a Har­ris, adver­tir del perill de Trump... per raó que tin­guin, tots, també per la sim­pli­fi­cació d’argu­ments que impo­sen les xar­xes soci­als. Però tot i que força polítics cai­guin arreu en la tàctica de només desa­cre­di­tar l’altre, no tots els par­tits, can­di­dats o ges­tors públics són iguals, mal­grat que l’extrema dreta glo­bal ens ho vul­gui fer creure, per rela­ti­vit­zar que se’ls voti. Per això sap tant de greu quan el com­por­ta­ment repro­va­ble i delic­tiu –nor­mal­ment per cor­rupció– prové dels qui crèiem que no hi cau­rien, les esquer­res, els demòcra­tes o el pro­gres­sisme en gene­ral, i es mini­mitza quan el tenen els qui sí que ima­ginàvem que n’eren capaços.