Adeu a l’Amazònia

Aquest darrer octubre es va publicar l’estudi Hysteresis of tropical forests in the 21st century (Arie Staal et al, Stockholm Resilience Centre), que descriu la fragilitat de l’Amazònia i aporta una actualització de l’advertència que ja recollia Mark Lynas al seu llibre Sis graus (Librooks, 2012).

Les zones selvàtiques del planeta poden trobar-se en tres estats diferents, segons la pluviositat existent: si és alta, l’estat estable és el de selva (és a dir, la selva es regenerarà, malgrat la desforestem); si és baixa, l’estat estable és el de sabana (és a dir, la selva desapareixerà i es convertirà en sabana, malgrat que puguem començar amb una selva frondosa); i, si és mitjana, la zona pot ser biestable, és a dir, que la zona pot existir bé com a selva, bé com a sabana, i pot canviar de l’una a l’altra. Doncs bé, l’estudi conclou que, ara per ara, el 40% de la selva amazònica (fonamentalment el sud de l’Amazònia) ja es troba en aquest estat biestable.

La selva amazònica deu la seva existència a si mateixa, a la seva la capacitat d’evaporar i tornar a fer ploure la mateixa aigua, cinc o sis cops, mentre avança per la conca amazònica. Aquesta pluja autogenerada és, aproximadament, la meitat de la pluja total de l’Amazònia (la resta arriba de l’Atlàntic). I com que aquesta transpiració arbòria consumeix una quantitat ingent d’energia, en el procés els arbres aconsegueixen reduir la temperatura d’entre 5 i 10 graus respecte de la que tindria el mateix terreny si fos desforestat. Alhora, els arbres també s’afanyen a produir i emetre VOC (Components Orgànics Volàtils), que serveixen per nuclear el vapor d’aigua en gotes, per tal d’afavorir que torni a ploure el més aviat possible.

La capacitat de generar la pròpia pluja és especialment transcendent al final de la temporada seca, que a l’Amazònia del sud s’acaba dos o tres mesos abans del que tocaria per la seva posició geogràfica: quan els dies són més calorosos, els arbres poden augmentar el seu ritme d’evaporació i així propicien un inici matiner de la temporada de pluges. Malauradament, en les darreres dècades, aquest inici s’ha endarrerit unes quantes setmanes, ço que redueix la pluviositat total. Alhora, aquesta capacitat de les selves d’augmentar la seva pluviositat fa que, en cas de créixer, cada cop puguin aportar més pluja, afavorint així l’aparició de selva nova i reforçant la resiliència de l’existent. Però aquesta relació també funciona en sentit invers: quan la selva es redueix, pel motiu que sigui, la pluviositat també es redueix, i s’afavoreix la transició de selva a sabana. I un cop es converteix en sabana, és molt difícil que pugui retornar a l’estat de selva perquè, de forma natural, les sabanes són més inflamables i propenses a cremar-se, ço que n’afavoreix la perpetuació. L’estudi també explica que l’augment de les emissions de CO2, per l’augment de temperatura global que comportarà, també redueix la capacitat de la selva de regenerar-se. Per tant, ens trobem que la resiliència de la selva es veu simultàniament amenaçada per la desforestació i la crisi climàtica.

Avui en dia s’estima que l’Amazònia absorbeix el 5% de les emissions anuals mundials de CO2. Però si la sabanització de l’Amazònia continua, arribarà un moment en què, en comptes d’absorbir carboni, passarà a emetre’n (a causa de les emissions per la cremada de la selva i d’una menor capacitat de la sabana d’absorbir carboni). Creuar aquest llindar (“tipping point”), que convertiria l’Amazònia en una emissora, impossibilitaria, per si sol, l’assoliment dels objectius de l’Acord de París. Segons Carlos Nobre, l’expert brasiler capdavanter en l’Amazònia i la crisi climàtica, la sabanització esdevindrà indeturable i irreversible quan s’hagi desforestat entre el 20% i el 25% de l’Amazònia. Segons les estimacions del mateix govern brasiler, aquesta ja havia arribat al 19,7% el 2019.

Desforestació, augment de les temperatures globals, reducció de la pluviositat, augment de la durada de la temporada seca, sabanització... Ningú sap del cert a quin percentatge exacte de desforestació la sabanització esdevindrà irreversible i, amb aquesta, l’Amazònia esdevindrà una emissora de carboni. Però és evident que estem jugant amb foc. I alguns experts creuen que la sabanització irreversible ja ha començat.