Maragall i l’actual PSC

Aquesta setmana Ernest Maragall ha hagut de demanar al candidat Salvador Illa i al PSC que deixin d’evocar la figura del seu germà en els seus actes propagandístics. Una petició que ha estat desoïda, amb un cert to de burla, pels socialistes. És innegable que Pasqual Maragall va tenir un paper cabdal i determinant en la història d’aquell partit, tal com és inqüestionable que el que ara representa la formació poc o res té a veure amb el que Maragall ha defensat sempre. El viratge cap al sucursalisme per esdevenir una simple filial del PSOE, representat en figures com el mateix Illa o Iceta, va resultar incompatible amb el catalanisme i va tenir com a conseqüència la substitució del PSC com a principal partit d’esquerres al Parlament. Maragall ja expressava, en una entrevista del maig del 2007 a L’Avenç, la seva decepció: “El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista.” Pasqual Maragall va deixar de ser candidat a la presidència de Catalunya perquè el seu partit no l’hi va voler, seguint les directrius que venien de Madrid, i no pas per voluntat pròpia o per impossibilitat electoral. A més, la seva darrera aparició en un acte polític va ser el 2014, en un míting d’ERC per les eleccions europees. És clar que, quan es tracta d’apropiacions indegudes, el PSC ho fa amb mestria i expertesa. La seva fundació es diu Rafael Campalans, prenent el nom del líder de la Unió Socialista de Catalunya, escindit del PSOE per discrepàncies en la qüestió nacional i sindical. Aquell Campalans que deia que “volem la total i plena sobirania política per a Catalunya”.