Populismes

Hi ha una dèria bastant generalitzada en el torn mediàtic espanyolista de situar l’independentisme en l’òrbita de l’excèntric Donald Trump. Han vist una manifestació a les portes (i portes endins també) contra el procediment constitucional de canvi de govern, i els han vingut al cap les protestes independentistes. En canvi, no van tenir la mateixa capacitat relacional quan fa uns pocs mesos una altra multitud es va aixecar en contra de la intenció de l’autoritari president de Bielorússia de continuar en el poder després d’unes eleccions més que discutibles. Tampoc, és clar, van fer el paral·lelisme entre els ultradretans racistes disfressats de vikings de Donald Trump amb les darreres manifestacions amb ultradretans que es recorden a Barcelona, el signe de les quals no era precisament catalanista, sinó defensora de la unitat d’Espanya. La del 29 d’octubre del 2017, per exemple, va mostrar imatges de neonazis a les portes de la Generalitat en protesta per una decisió del Parlament. I amb policies, poc després, manifestant-se també disfressats de vikings o d’alguna cosa semblant.

“Trump és populisme, i l’independentisme també”, diuen. Bé, una de les pràctiques del populisme és justament donar solucions simples i autoritàries a problemes complexos. Ja sigui posar un mur a la immigració com posar a la garjola dirigents opositors. I tractar una opció política tan estesa dins de la societat catalana com l’independentisme a cop de fiscal i de titular desinformatiu és una de les mostres més aberrants d’antipolítica i de populisme que es poden veure actualment a Europa.