Això del rei...

“Que te des­honre a ti, her­mana, nos des­honra a ti, y a mí, y a los Brid­ger­ton...” Los Brid­ger­ton. Net­flix (sense versió cata­lana de l’ori­gi­nal anglès). Ho exclama un ves­comte –del mateix ram que els reis– per un petó que dos peto­nai­res s’han fet... voluntària­ment.

La cor­res­pon­sa­bi­li­tat fami­liar en tota classe d’afers. La pro­gres­siva indi­vi­du­a­lit­zació ha anat por­tant que avui els cati­fets, posem, del pare que­din per al pare i no afec­tin fills, muller, ger­mans... Però no pas arreu del món. En deter­mi­na­des geo­gra­fies l’ano­me­nat “honor”, és a dir, l’estat de l’entre­cuix de les noies, l’acti­vi­tat extra­ma­tri­mo­nial del la mateixa part del cos de les dones, qual­se­vol gest jut­jat ofen­siu sofert per qual­se­vol mem­bre de la família..., posa en guàrdia tota la paren­tela, sobre­tot la pro­pera: pares, fills, ger­mans. Són cos­tums que per­vi­uen en grups soci­als que han tra­ves­sat dècades sense que els afectés gaire ni la Il·lus­tració, ni el raci­o­na­lisme, ni els drets de l’home. Tot­hom en coneix; asse­nya­lar-ne alte­ra­ria sus­cep­ti­bi­li­tats. Però sí que podem fixar-nos en un: de les monar­quies, la més pro­pera. Ho podem fer perquè aquesta penya fami­liar és pública, ben visi­ble i perquè per als con­tri­bu­ents repre­senta una nòmina de sous estra­tosfèrics que man­te­nen amb els seus diners. En efecte, la borbònica és una ins­ti­tució ancien régime ten­dent a la immo­bi­li­tat, tant que –com els into­ca­bles però al revés– quan el Pre­pa­rat ocupa un càrrec públic és perquè (i en qui­nes cir­cumstàncies!) l’hi va pas­sar el pare; quan el de 248.562,36 euros (la xifra és seva) de sou/any es casa amb una que no és dels seus, és mal­vist pels ídem; quan el rol de lide­ratge fami­liar el con­necta direc­ta­ment amb el neolític: el pro­ge­ni­tor alfa, tot i que sem­blava cam­pec­hano, era pre­e­mi­nent i pre­po­tent –comis­si­ons, ele­fants, Corin­nes...–, men­tre que les feme­lles han deco­rar la perifèria per uns 125.000 euros/any de mit­jana. Etc. El rei, que com­brega amb aquest codi, resulta pel cap baix xocant que, com el ves­comte de Net­flix, no es faci seva aque­lla cores­pon­sa­bi­li­tat que dèiem. Amb el pare, una ger­mana i un cunyat enves­cats com si fos­sin popu­latxo de sang cor­rent, no és tole­ra­ble que –l’honor– no ple­gui acla­pa­rat pel tsu­nami de ver­go­nya fami­liar. És el que toca quan es viu de grat fora de la llei –invi­o­la­bi­li­tat, no trans­parència monetària, etc.–; quan s’accepta here­tar un càrrec públic; quan es cobra el regal dels mili­ons ano­me­nats; quan s’ha avin­gut a pas­sar davant no d’una sinó de dues ger­ma­nes...