L’últim, que apagui el llum

A la passarel·la de l’ajornament electoral català no se salva ni l’apuntador. Per descomptat, no se salven els jutges del TSJC, àvids de demostrar-li al govern català i als polítics en general que es farà el que diguin ells, per la gràcia de Déu. No se salva l’oposició, que està d’acord a ajornar les eleccions però necessita criticar el govern per haver-ho fet. No se salva el govern espanyol, que s’hi juga el ministre de Sanitat en la partida electoral catalana i tanca els ulls a la crítica situació pandèmica i a la seva responsabilitat a canvi d’uns idus electorals favorables. No se salva el PSC, que passa olímpicament de la pandèmia, dels morts, dels malalts i dels ciutadans que no puguin votar, per quarantena o per por, si les enquestes els diuen que els anirà millor com més aviat es voti. Tampoc se salva el govern, perquè amb la legislatura esgotada i els pressupostos aprovats, ha tingut molts mesos per lligar aquestes eleccions, però en el fons tem el cost polític de la pandèmia i d’una legislatura que ha deixat l’independentisme orfe de lideratge, d’iniciativa i d’una estratègia coherent. I qui menys se salva és el ministre candidat, Salvador Illa. Primer, perquè el ministre “101% centrat en la pandèmia” no pot avalar més tocs de queda i confinaments mentre el candidat força la màquina per votar en ple pic de la tercera onada. I segon, perquè l’anomenat efecte Illa que tant entusiasma als socialistes catalans és recentralització sanitària, compres fallides, negació dels confinaments territorials, retard en les mascaretes i tests ràpids, lideratge mundial en morts per milió d’habitants de la primera onada, vacunació al ralentí... N’hi ha per apagar el llum i plegar.