De set en set
Cremar o no cremar
Que solem atresorar experiència amb els anys és un tòpic que pot rutllar. Però, de vegades, com en tot, hi ha excepcions que et fan quedar de pasta de moniato, per dir-ho finament. O com un imbècil, per ser exactes. Parlant amb la meva amiga Andrea –que de màgia, poesia i esoterisme en sap un niu–, em va preguntar si la nit de Cap d’Any jo feia alguna mena de ritual. “I tant! Fa més de vint anys que després de les dotze campanades cremo desitjos com si no hi hagués demà!” –ho vaig deixar anar amb vehemència i, a sobre, em vaig quedar tan ampla mentre notava com el rostre preciós de la meva amiga passava de la perplexitat inicial a la imminent explosió d’una riallada sonora. Em va agafar la mà, sense poder deixar de riure, i em va dir: “Bonica, els desitjos no es cremen. Els desitjos s’escriuen i s’il·luminen amb una espelma blanca o daurada. El que es crema és tot allò que vols que fugi de tu.” En moltes cultures cremar desitjos és un costum atàvic –en la línia de les fogueres de Sant Joan–, però la lògica de l’Andrea em va esclatar a la cara en dècimes de segon: cremar allò que vols és com llençar un bitllet de cinquanta euros per la claveguera, o com cuinar una bullabessa i, en acabat, cardar-la per la pica. Cosa que vindria a ser una incongruència que entendria una criatura de P3. El cas és que la nit del 31 vaig escriure una llista ingent d’anhels, vaig situar el full a sota d’una espelma blanca, vaig anar a la pica del lavabo amb un altre paper escrit amb tota la merda lletja i el vaig començar a socarrimar amb un encenedor mentre vigilava, de reüll, que l’espelma no m’incendiés la casa. La contrarietat va arribar quan, mentre mirava fixament la flama del meu estudi, el paper que cremava amb l’encenedor es va consumir del tot i, amb el foc encara encès, ja venia la meva mà esquerra. Sí, senyors: n’hi ha que neixen estrellats.
