I doncs, què ens pensàvem?

Potser sí, que algú s’havia pensat que aquestes serien unes eleccions normals, sense ingerències judicials, sense inhabilitacions, sense repressió i sense manipulacions. Ingenus. Independentment de les travetes que ens fem nosaltres mateixos, que aquest cop no han pas estat pas poques (voleu dir que a partir d’un moment determinat el govern no s’ha esforçat més per ajornar les eleccions que no pas per fer-les?, em preguntava l’altre dia); independentment d’això, deia, n’hi ha que no fallen mai. Tant els és, l’embolic, el caos, la incertesa i l’esgotament que generen (o és que precisament això el que busquen? que ens en cansem?), però ells no s’aturen. Vostès creuen que és cap casualitat, que la sentència que inhabilita el conseller encarregat dels processos electorals caigui precisament ara? Vostès troben normal que el TSJC mantingui aquesta incertesa sobre el 14-F, i que ara hi hagi aquest desgavell? I que es despengin dient que la decisió no és definitiva, que per prendre la decisió definitiva tenen temps fins a mitja campanya? Però què és això? Ens podríem trobar que ajornessin les eleccions a mitja campanya electoral? S’ha de fer ara a correcuita, quan el govern ja ens havia dit a tots que anàvem al 30 de maig? Però què és això? Ingenu, qui es pensés que fruit d’aquest gran diàleg amb l’Estat les coses s’anaven normalitzant. I un be negre! Pedro Sánchez diu que “Catalunya necessita un govern com més aviat millor”, alguns dels seus ministres ens renyen dient que si no les fem és com “suspendre la democràcia”, els jutges els donen la raó i, quina altra casualitat, el mateix dia el CIS catapulta Illa i el dona com a guanyador a les eleccions. I ara, com sempre (el nostre avantatge és que ja hi estem acostumats), tots a córrer. Ni eleccions normals ni sense ingerències ni sense manipulacions. Només n’hi ha una, de solució (i de resposta a tot plegat), que és tornar-hi a anar i aquest cop superar el 50%. Indignats, cansats, perplexos i fins i tot dividits, però a superar el 50%. Es pot. I si no, que ho preguntin a l’Alcoià.