Del Pilós a Pla

Amb la cosa política cata­lana actual, tal com passa a molta gent, em sento alhora espe­rançat i desen­ga­nyat, ani­mat i dece­but, sense tro­bar un equi­li­bri de con­ti­nu­ació per man­te­nir serè l’ànim i fresc el cap. Cavil·lo on deu raure la causa d’aques­tes evi­dents man­ques d’entesa, d’aquest gar­be­lla­ment quasi diari de posi­ci­ons, de tren­ca­ments, recu­la­des i cabri­o­les. I penso si no fem altra cosa que seguir una llarga tra­dició, un fil històric des­cab­de­llat al llarg dels segles, pràcti­ca­ment des del nos­tre mateix nai­xe­ment com a nació.

Des dels ini­cis com a país, Cata­lu­nya mos­tra la fal·lera de les par­ti­ci­ons, de les divi­si­ons. Guifré el Pilós separa la Cer­da­nya de l’Urgell. Després, Beren­guer Ramon el Cor­bat, a més de divi­dir, dis­grega el com­tat de Bar­ce­lona. Es pro­du­eix la sepa­ració dels com­tats de Besalú i de Cer­da­nya, d’Empúries i del Ros­selló, del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Alfons el Magnànim, amb vint anys de llui­tes per con­que­rir el regne de Nàpols, el separa del de les Dues Sicílies i el dona a un fill bord. El nos­tre gran Con­que­ri­dor va ser també el nos­tre màxim Divi­sor: a cada fill que paria Vio­lant d’Hon­gria (set o vuit), nou repar­ti­ment entre més colla. “Lo sant rei en Jaume” –com l’ano­me­na­ren– fou exco­mu­ni­cat per haver fet tallar la llen­gua al bisbe de Girona, Beren­guer de Cas­tell­bis­bal. El 1438 esti­gue­ren en armes l’abat de Mont­ser­rat i l’aba­dessa de Pedral­bes. Hi hagué riva­li­tat entre els enter­rats a Poblet i els enter­rats a San­tes Creus. L’expe­dició cata­lana a Ori­ent, que tant ens estar­rufa, se n’anà a fer punye­tes per anta­go­nisme dels seus cab­dills més cons­pi­cus… etc., etc.

Per manca d’espai, he de fer grans bots històrics, ja em sap greu. Més llui­tes i discòrdies: divisió entre la Cata­lu­nya Nova i la Vella, entre menes­trals i patri­cis, entre nyer­ros i cadells, la Biga i la Busca, austròfils i boti­flers, afran­ce­sats i insur­rec­tes, libe­rals i abso­lu­tis­tes, isa­be­lins i car­lins, uni­ta­ris i fede­rals, mont­ser­ra­tins i rene­gai­res… “Aquest és un país del seny que no es té mai. La quin­ca­lle­ria del Palau de la Música, l’hin­du­isme del tem­ple de la Sagrada Família, les faro­les del pas­seig de Gràcia, la bomba del Liceu, són coses que fan dub­tar del seny català. Quan els nos­tres artis­tes han pas­sat fron­te­res i s’han des­ta­cat, no ha estat mai per raons deri­va­des del seny, sinó per raons que no hi tenen res a veure.” Josep Pla scripsit.