Democràcies orgàniques

Els líders inde­pen­den­tis­tes empre­so­nats ho són per la seva con­dició política, i els que estan exi­li­ats ho són per la mateixa causa. Tot­hom pot arri­bar a aquesta con­clusió sense cap difi­cul­tat si ana­litza des­a­com­ple­xa­da­ment els esde­ve­ni­ments que els han por­tat fins a aquesta situ­ació. De la mateixa manera que pot com­pro­var que, mal­grat que Espa­nya es con­si­dera una democràcia con­so­li­dada, l’única con­so­li­dació que pot acre­di­tar és l’immo­bi­lisme petri d’un règim polític con­di­ci­o­nat pel fran­quisme super­vi­vent. Un règim here­tat i apro­piat per una elit pira­mi­dal into­ca­ble que con­trola les estruc­tu­res de l’Estat (for­ces arma­des, judi­ca­tura i oli­gar­quia econòmica), que s’encas­te­lla en la indi­vi­si­bi­li­tat del ter­ri­tori i que se ser­veix d’una legis­lació inac­ces­si­ble, blin­dada per la Cons­ti­tució. Amb vas­sa­llatge vil d’una classe política que aspira més a ingres­sar en aquesta elit que en la relació de ser­vi­dors del poble al qual han enga­nyat. Com en una democràcia orgànica.

Democràcia i democràcia orgànica. Una veri­ta­ble democràcia s’acre­dita quan els seus ciu­ta­dans tenen mit­jans i opor­tu­ni­tats per pren­dre deci­si­ons i dele­gar-les als seus repre­sen­tants perquè orde­nin, regu­lin o modi­fi­quin qual­se­vol dels aspec­tes que con­fi­gu­ren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sis­te­mes de par­ti­ci­pació el fran­quisme ja en tenia: vota­ven aquells en qui el règim podia con­fiar la seva super­vivència. Més o menys com ara. Men­tre des dels seus cas­tells ens asse­gu­ren que a Espa­nya es pot par­lar de tot, es per­se­gueix aquells que també volen qüesti­o­nar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls plan­teja deba­tre-ho en un marc democràtic, asse­gu­ren que és la Cons­ti­tució la que la legi­tima i no la ciu­ta­da­nia. Com en una democràcia orgànica.

Repressió, exi­li­ats, pre­sos polítics. A Cata­lu­nya han por­tat els líders soci­als i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entos­su­dir-se a con­tra­dir aquesta visió ofi­cial de la democràcia. Han asse­nya­lat pro­ces­sal­ment prop de 3.000 per­so­nes i ame­na­cen amb càstigs de presó, de mul­tes i d’inha­bi­li­ta­ci­ons una llarga cua de can­di­dats arreu que encara no se sap on acaba. Adul­te­ren els pro­ces­sos elec­to­rals fixant-ne judi­ci­al­ment els calen­da­ris, cul­pa­bi­lit­zen can­di­dats inde­pen­den­tis­tes o càrrecs públics democràtica­ment esco­llits i mani­pu­len les atri­bu­ci­ons esta­tutàries del Par­la­ment de Cata­lu­nya coac­ci­o­nant-hi els debats i prac­ti­cant-hi el fili­bus­te­risme par­la­men­tari a través dels dipu­tats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica.

Europa ens mira (desen­fo­cada). Res de tot això ni cap de les con­tra­dic­ci­ons del sis­tema polític espa­nyol no pas­sen des­a­per­ce­bu­des a l’Europa comu­nitària ni als estats que en for­men part. Tenen infor­mació deta­llada i abun­dant sobre la defi­ci­ent gestió de l’eco­no­mia, sobre l’exa­ge­rada arti­cu­lació ins­ti­tu­ci­o­nal, sobre la ins­tru­men­ta­lit­zació de la justícia i la poli­cia al ser­vei de les elits polítiques i soci­als, sobre la cor­rupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al dar­rer des­patx i, natu­ral­ment, sobre com un con­flicte com el de Cata­lu­nya es pretén resol­dre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li per­me­ten obte­nir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habi­tu­ada a l’anàlisi freda dels con­flic­tes que se li sot­me­ten, com s’ha com­pro­vat amb les deman­des d’extra­dició dels exi­li­ats cata­lans pre­sen­ta­des a Ale­ma­nya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera tro­bar en el TJUE. Però l’ull de les ins­ti­tu­ci­ons polítiques esta­tals i comu­nitàries està més domi­nat per l’escle­rosi de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, de les ali­an­ces sub­jec­tes a la con­vergència d’interes­sos político-econòmics que per posar en pràctica una escru­po­losa repre­sen­tació democràtica dels elec­tors. Com en una democràcia orgànica.

Ens queda, això sí, l’espe­rança, el repte, que la constància i la deter­mi­nació de l’inde­pen­den­tisme català sobre­vis­qui al ter­ratrèmol que la idi­o­sincràsia subs­tan­cial d’Espa­nya pro­vo­carà tard o d’hora en el con­text euro­peu. La crisi política i econòmica deri­vada de la Covid té tots els indi­cis d’obrir el terra sota els peus dels que sos­te­nen la ficció política i econòmica de l’Estat espa­nyol i de dei­xar els seus relats de democràcia orgànica pen­jats a l’aire.