Amb els ulls tancats

Qui més qui menys coneix el tòpic de la mag­da­lena de Proust. A A la recerca del temps per­dut, el bo d’en Mar­cel hi des­criu un feno­men memorístic pel qual una olor evoca un record. La vivència, com quasi totes, té una expli­cació neu­ro­ci­entífica: els records invo­lun­ta­ris apa­rei­xen després d’expe­ri­men­tar estímuls a l’atzar. Que una olor et des­en­ca­deni una font de sen­sa­ci­ons gràcies al sis­tema límbic és un dels molts mis­te­ris que ens té reser­vats el nos­tre hipotàlem. El cabró guarda sons, històries, sabors i olors que, de cop i volta, ens tele­trans­por­ten a un o més moments con­crets de la nos­tra vida. L’espai i el temps s’age­no­llen i es posen al ser­vei dels sen­tits. Va pas­sar fa poc a casa. Havia com­prat un ambi­en­ta­dor d’espígol. El sol feia estona que havia cai­gut. L’hivern és una merda grossa pel que fa a la llum. Vaig estre­nar l’ambi­en­ta­dor i vaig sal­ti­ro­ne­jar pel pis men­tre rui­xava aroma de bosc. En dècimes de segon, l’ado­les­cent que corre per casa va excla­mar: “La iaia!”, en el precís ins­tant en què jo tan­cava els ulls, ensu­mava a fons i notava la meva mare a prop. Era l’olor del seu deso­do­rant, cada matí, quan jo era jove i encara vivia amb ella. La mare sem­pre ha fet ser­vir el mateix deso­do­rant d’espígol, segu­ra­ment pel mateix motiu que sem­pre ha por­tat els cabells llargs i les ungles pin­ta­des. Espígol és mare, infan­tesa, casa, Vallès Occi­den­tal, però és també estius a Llançà i caps d’any a Andorra. Després d’una volta sen­cera i pandèmica al Sol en què gai­rebé no ens hem vist, i mal­grat les dues-cen­tes tru­ca­des diàries amb què la tor­turo, en aquell moment la meva mare es va fer pre­sent, molt pre­sent, durant una estona. Va ser un ins­tant lúcid, de segu­re­tat total, un cop d’ins­pi­ració en què el miratge i l’atac d’amor sob­tat em van emo­ci­o­nar. No em digueu que no és bonic.