Opinió

Tribuna

Mans esterilitzades

“La festa de la democràcia té més de desafiament que no de festa. Un desafiament a la repressió, la judicialització, l’adversari i la pandèmia

Arribats a aquest punt, a tothom li ha quedat clar que el moviment independentista té molts matisos, i que els matisos difícilment caben en un missatge de 280 caràcters. També ha quedat clar que els partits unionistes tenen moltes coses en comú a més de la clara intenció de sotmetre Catalunya, fins i tot contra la seva voluntat. La preservació de l’statu quo no és poca cosa en l’era de la incertesa.

La campanya electoral

comença amb un ball d’enquestes no gaire encoratjadores. Mentre que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) col·loca el PSC al capdavant, segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) els socialistes quedarien en tercera posició darrere d’ERC i Junts. En ambdues enquestes el PDeCAT quedaria fora de l’arc parlamentari i el PP pateix l’arribada de Vox.

Mentre que l’independentisme

s’ha marcat novament l’objectiu de superar el 50% dels vots, la fita que arrossega des de la convocatòria plebiscitària del 27 de setembre del 2015, l’objectiu de l’unionisme és trencar qualsevol petita possibilitat d’acord independentista al Parlament, i enterrar definitivament el mandat de l’1 d’octubre o la declaració d’independència del 27 d’octubre.

Els partits independentistes

tornen a sortir a la campanya obligats. Si el 21 de desembre del 2017 les eleccions les convocava l’Estat mitjançant l’aplicació del 155, aquesta vegada ho fa mitjançant una decisió judicial. I, evidentment, la campanya no té res a veure amb les campanyes clàssiques. Els blocs esquerra-dreta s’esborren lleugerament per enfrontar clarament els blocs independentista i unionista. Ambdós surten amb la voluntat d’esperonar suficientment el seu electorat.

Les desavinences públiques

entre els partits de govern, la repressió que s’ha consolidat des del 2017, la judicialització de la convocatòria i l’escenari de la Covid obliguen a mirar aquesta campanya com un cúmul d’excepcionalitats. La festa de la democràcia potser, aquesta vegada, té més de desafiament que no de festa. Un desafiament a la repressió, un desafiament a la judicialització, un desafiament a l’adversari i un desafiament a la pandèmia. De les mans netes de la campanya de Carod-Rovira a les mans netes de la Covid-19 hi ha un llarg recorregut i, en aquest camí, alguns partits han virat cap a la recentralització de les competències de la Generalitat i el blanqueig del 155.

Mentre que la Covid-19 ens ha obligat

a posar-nos la mascareta, alguns se l’han hagut de treure i arriben a les eleccions amb poques possibilitats d’entrar a formar part de l’arc parlamentari, però resten vots a un projecte de país. La pregunta clau ara és quins electors es quedaran a casa: els de dretes o els d’esquerres? Els independentistes o els unionistes? Els que han donat positiu? O els autònoms que veuen com el seu projecte de vida es desfà com a conseqüència de decisions polítiques mal explicades i més mal gestionades? Tradicionalment, els partits d’esquerres tenen més problemes per mobilitzar els seus electors en moments de crisi. De la mateixa manera, a partir de la tensió i la polarització que s’ha produït en l’escenari electoral, podríem dir que l’independentisme està més decebut que l’unionisme i, per tant, té menys al·licients per anar a votar. O no! El fet que l’Estat obligui o el possible trencament d’una majoria que s’ha construït tan de mica en mica també pot ser un revulsiu.

Una part de la població

ha interioritzat en els últims anys que el referèndum va ser cosa de tots i ha costat presó i exili a alguns. Els de la presó han sortit i faran campanya, però la Junta Electoral ja ha advertit que evitin qualsevol cosa que es pugui interpretar com un homenatge en plena campanya (mm...). Els de l’exili ja han preparat les eines telemàtiques per ser presents en el relat del 14-F. I el relat es polaritza més. Amb escassos míting i cap contacte directe amb els electors, les xarxes guanyen i els missatges de 280 caràcters no són amics dels matisos. Deu anys després de la manifestació en defensa de l’Estatut, amb Maragall, Montilla i Pujol a la capçalera, el missatge és més viu que mai: “Som una nació. Nosaltres decidim.” Les condicions, novament, són adverses però arribem amb les mans més que netes: esterilitzades. I, si cal, amb mascareta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.