De reüll
De què fa olor el feixisme?
Hi ha llibres indispensables. El filòsof Jason Stanley, a Fatxa (Ed. Blackie Books), fa dissecció dels mecanismes del feixisme per aconseguir el poder i condicionar les nostres vides i que és d’allò més escaient en època electoral, en què els discursos s’abranden en mítings cronometrats per coincidir amb els telenotícies i en què els líders proclamen veritats absolutes i prometen solucions simples, d’aquelles que podem escoltar entre senyors amb alè de barreja a la barra d’un bar greixós. Stanley, conegut també per haver revelat que un partit d’ultradreta (que hauria de ser ignorat en tots els mitjans i del qual per tant no cal esmentar el nom) no és, com s’autoproclama, una organització “espanyola”, sinó que està finançada pels mateixos grups de poder internacionals que sostenen faccions equiparables en altres països, ens recorda alguns dels tics aparentment innocus que tufegen a feixisme: al·lusions constants a un passat mitificat i polsegós, mentides inversemblants reiterades fins que sonen a veritat, clams a l’ordre públic, ús de la por com a eina de control i crítiques a la correcció política (que seria un dels pilars no ja de la democràcia, sinó de la civilització mateixa)... Una societat evolucionada no ha de parar esment a cants de sirena i sí mirar els programes que definiran el futur amb les ulleres de llegir entre línies.