Ana i Serafín

Vaig a Cor­reos a sol·lici­tar el vot, i hi ha una cua tan llarga i tan lenta que segu­ra­ment hi ha més perill de con­tagi que a la cua que hi pugui haver el dia de les elec­ci­ons. Unes altres elec­ci­ons impo­sa­des. El govern que en surti haurà de ges­ti­o­nar els estralls sani­ta­ris i econòmics que ha fet la pandèmia, i aten­dre un país sense oxi­gen i uns ciu­ta­dans exhausts. Tindrà solu­ci­ons per fer-nos sor­tir de l’atzu­cac? Serà eficaç per fer arri­bar ajuts –que no siguin una burla– a famílies i empre­sa­ris? Sor­tirà de la vici­osa i inútil bom­bo­lla de les bara­lles amb els altres par­tits i de l’auto­com­plaença? I més con­cre­ta­ment: per a aquest nou govern, la cul­tura serà de veri­tat essen­cial? Impul­sarà la llei del mece­natge i l’esta­tut de l’artista? La cul­tura arri­barà al quimèric 2% del pres­su­post? Pal·liarà la crítica situ­ació d’alguns dels nos­tres cre­a­dors? D’aquí a poc ho sabrem. Men­tres­tant, lle­giu-vos els pro­gra­mes dels par­tits i feu-los pre­gun­tes, ni que sigui per Zoom o Jitsi Meet.

Anar al tea­tre ara és més impor­tant que mai, per donar suport als tre­ba­lla­dors de les arts escèniques. Hi vam anar diu­menge pas­sat, a La Pla­neta de Girona, a veure Ana y Serafín, inqui­li­nos de la peri­fe­ria, una història de l’emi­gració dels anys sei­xanta. Cada vegada en par­lem menys, dels altres cata­lans de Paco Can­del, i per als més joves de la sala aque­lla era una història des­co­ne­guda però impres­cin­di­ble. L’obra, sòbri­a­ment inter­pre­tada per l’actor Rafa Sánchez, és, de fet, la història dels seus pares, que van arri­bar a Bar­ce­lona el 1962 fugint de la misèria de Còrdova. Expli­car la història dels teus pares sem­pre és difícil, perquè no hi ha distància, tot és massa íntim, són els teus pares, són els teus ger­mans, ets tu, i t’has i els has de des­pu­llar. Ara que l’Alz­hei­mer del pare se li comença a endur els records, Rafa Sánchez fa amb aquesta obra un acte d’amor cap als seus pro­ge­ni­tors, que van haver de mar­xar per poder tre­ba­llar i perquè els fills vis­ques­sin més bé, com ho està fent ara mateix tanta i tanta gent. David Martínez, res­pon­sa­ble del text, eleva la història con­creta dels Sánchez a un retrat de la vida col·lec­tiva del país en ple fran­quisme.

A l’esce­nari tot era cone­gut i emo­ci­o­nava: el tren de fusta ple de gent, les male­tes, la gana –tot es menja, diu la mare–, les cançons de Machín, les bar­ra­ques, Ciu­tat Badia –un tros de Cata­lu­nya sense cata­lans, una bom­bo­lla d’ami­ant i d’espe­rança–, els estu­dis dels fills, les hores extres... Impos­si­ble no pen­sar en la La piel que­mada, de Josep Maria Forn: hi ha un moment que en Serafín agafa la maleta de la mateixa manera que el paleta José de la pel·lícula es car­rega el somier: com una creu. També vam riure amb els tics, les mane­res de dir, la ingenuïtat, les com­pli­ci­tats... I l’obra segueix, com la vida, i els pares enve­llei­xen: arriba el temps de la demència, les residències temu­des, les cures repar­ti­des entre els ger­mans... Per sobre de tot, l’amor incon­di­ci­o­nal del matri­moni. Sem­pre tinc la sen­sació que la gent pobra s’estima més.

Pen­sant en les diferències de classe, que han exis­tit sem­pre –però que per culpa dels mals governs es van agu­dit­zant–, trobo que TV3 tira a pija. Ja sé que aquesta paraula no és cor­recta, però tot­hom l’entén. TV3 és tota ella dis­seny, en això sí que és molt cata­lana. I el dis­seny i la pobresa no lli­guen gaire. Què me’n dieu, de les cases que sur­ten a Per­sona infil­trada? Mai no hi surt cap pis petit, sense ascen­sor i habi­ta­ci­ons que donen a un celo­bert. I els meteoròlegs ama­teurs que expli­quen el temps que fa? Quasi sem­pre gra­ven en jar­dins i ter­ras­ses, i al davant hi tenen unes vis­tes espec­ta­cu­lars, i sem­pre són de pobles molt cata­lans (sic). Mai cap vídeo enviat des de la Mina o la Marca de l’Ham... Mai s’ense­nya com arriba la pri­ma­vera al test humil d’un bal­co­net. L’últim exem­ple feri­dor va ser ara fa just un mes, el dia dels Reis. Al tele­notícies van pas­sar unes imat­ges del moment en què la mai­nada des­co­bria els regals: cases benes­tants i cri­a­tu­res que ja tenien mol­tes jogui­nes. Pot­ser l’any que ve el repor­tatge es pot fer al Car­mel de Bar­ce­lona, o a Girona, a Vila-roja. És una idea.