Ana i Serafín

Vaig a Correos a sol·licitar el vot, i hi ha una cua tan llarga i tan lenta que segurament hi ha més perill de contagi que a la cua que hi pugui haver el dia de les eleccions. Unes altres eleccions imposades. El govern que en surti haurà de gestionar els estralls sanitaris i econòmics que ha fet la pandèmia, i atendre un país sense oxigen i uns ciutadans exhausts. Tindrà solucions per fer-nos sortir de l’atzucac? Serà eficaç per fer arribar ajuts –que no siguin una burla– a famílies i empresaris? Sortirà de la viciosa i inútil bombolla de les baralles amb els altres partits i de l’autocomplaença? I més concretament: per a aquest nou govern, la cultura serà de veritat essencial? Impulsarà la llei del mecenatge i l’estatut de l’artista? La cultura arribarà al quimèric 2% del pressupost? Pal·liarà la crítica situació d’alguns dels nostres creadors? D’aquí a poc ho sabrem. Mentrestant, llegiu-vos els programes dels partits i feu-los preguntes, ni que sigui per Zoom o Jitsi Meet.

Anar al teatre ara és més important que mai, per donar suport als treballadors de les arts escèniques. Hi vam anar diumenge passat, a La Planeta de Girona, a veure Ana y Serafín, inquilinos de la periferia, una història de l’emigració dels anys seixanta. Cada vegada en parlem menys, dels altres catalans de Paco Candel, i per als més joves de la sala aquella era una història desconeguda però imprescindible. L’obra, sòbriament interpretada per l’actor Rafa Sánchez, és, de fet, la història dels seus pares, que van arribar a Barcelona el 1962 fugint de la misèria de Còrdova. Explicar la història dels teus pares sempre és difícil, perquè no hi ha distància, tot és massa íntim, són els teus pares, són els teus germans, ets tu, i t’has i els has de despullar. Ara que l’Alzheimer del pare se li comença a endur els records, Rafa Sánchez fa amb aquesta obra un acte d’amor cap als seus progenitors, que van haver de marxar per poder treballar i perquè els fills visquessin més bé, com ho està fent ara mateix tanta i tanta gent. David Martínez, responsable del text, eleva la història concreta dels Sánchez a un retrat de la vida col·lectiva del país en ple franquisme.

A l’escenari tot era conegut i emocionava: el tren de fusta ple de gent, les maletes, la gana –tot es menja, diu la mare–, les cançons de Machín, les barraques, Ciutat Badia –un tros de Catalunya sense catalans, una bombolla d’amiant i d’esperança–, els estudis dels fills, les hores extres... Impossible no pensar en la La piel quemada, de Josep Maria Forn: hi ha un moment que en Serafín agafa la maleta de la mateixa manera que el paleta José de la pel·lícula es carrega el somier: com una creu. També vam riure amb els tics, les maneres de dir, la ingenuïtat, les complicitats... I l’obra segueix, com la vida, i els pares envelleixen: arriba el temps de la demència, les residències temudes, les cures repartides entre els germans... Per sobre de tot, l’amor incondicional del matrimoni. Sempre tinc la sensació que la gent pobra s’estima més.

Pensant en les diferències de classe, que han existit sempre –però que per culpa dels mals governs es van aguditzant–, trobo que TV3 tira a pija. Ja sé que aquesta paraula no és correcta, però tothom l’entén. TV3 és tota ella disseny, en això sí que és molt catalana. I el disseny i la pobresa no lliguen gaire. Què me’n dieu, de les cases que surten a Persona infiltrada? Mai no hi surt cap pis petit, sense ascensor i habitacions que donen a un celobert. I els meteoròlegs amateurs que expliquen el temps que fa? Quasi sempre graven en jardins i terrasses, i al davant hi tenen unes vistes espectaculars, i sempre són de pobles molt catalans (sic). Mai cap vídeo enviat des de la Mina o la Marca de l’Ham... Mai s’ensenya com arriba la primavera al test humil d’un balconet. L’últim exemple feridor va ser ara fa just un mes, el dia dels Reis. Al telenotícies van passar unes imatges del moment en què la mainada descobria els regals: cases benestants i criatures que ja tenien moltes joguines. Potser l’any que ve el reportatge es pot fer al Carmel de Barcelona, o a Girona, a Vila-roja. És una idea.