Vic, dos anys després

Fa un parell d’anys l’inde­pen­den­tisme posava creus gro­gues a la plaça major de Vic i un per­tor­bat es veia amb prou impu­ni­tat per irrom­pre allà amb un vehi­cle i atro­pe­llar tan­tes creus com va poder. Aquest dis­sabte, en canvi, cen­te­nars de veïns anti­fei­xis­tes van impe­dir que el par­tit ultra espa­nyo­lista Vox fes un acte polític en aquell indret, i els seus líders van haver de fugir. Atro­pe­llant-hi, per cert, dos mani­fes­tants.

En dos anys han can­viat mol­tes coses. Una, la decisió de bona part de l’inde­pen­den­tisme d’enter­rar les bones parau­les davant la repressió que ha cai­gut sobre un movi­ment que, tot i gua­nyar elec­ci­ons, no pot nome­nar els pre­si­dents que escull ni apli­car el seu pro­grama ni nego­ciar-lo amb l’Estat, i tot i por­tar una dècada defen­sant de forma pacífica allò que vol, la seva volun­tat és igno­rada, insul­tada o cri­mi­na­lit­zada pels supo­sats “demòcra­tes”. Davant l’evidència que no hi ha cap poder que els defensi de la repressió, alguns ciu­ta­dans poden haver optat per la via de defen­sar-se, ni que sigui simbòlica­ment, amb el boi­cot al par­tit que més des­ca­ra­da­ment repre­senta la volun­tat del naci­o­na­lisme espa­nyol d’ofe­gar amb violència i presó les aspi­ra­ci­ons repu­bli­ca­nes cata­la­nes.

Algu­nes veus de l’esquerra espa­nyola han cri­ti­cat el boi­cot a Vox. Un par­tit que pro­mou la men­tida com a forma de pro­pa­ganda, la xenofòbia ins­ti­tu­ci­o­nal, l’ofe­ga­ment de les mino­ries naci­o­nals, el mili­ta­risme i les solu­ci­ons auto­ritàries i repres­si­ves. Es nota que Espa­nya no va gua­nyar la Segona Guerra Mun­dial. Els països que sí que van der­ro­tar el fei­xisme no es van limi­tar a llançar ous als seus res­pon­sa­bles: els van mun­tar un Nurem­berg pels crims dels seus règims.