Llei electoral, ara

El possible triple empat, escó amunt, escó avall, de les pròximes eleccions al Parlament que podem deduir si fem una mirada general a totes les enquestes –inclosos el marge d’error i la intencionalitat que la cuina de cada enquesta pugui contenir–, a banda de l’“entossudiment amb els pactes” que tenen els partits i que titulava aquest diari diumenge passat, pot portar elements positius per a la política i el país si, en lloc de posar el focus a saber amb qui es vol pactar, el posem a esbrinar què es pot pactar per avançar.

Dic això perquè les enquestes també diagnostiquen que aquesta vegada anirà a votar menys gent. Un escenari que normalment es tradueix en més possibilitats d’entrar per als partits que amb més participació tindrien dificultats per arribar als mínims de vot requerits per tenir representació parlamentària. És a dir, es preveu un Parlament més repartit, amb més partits i, per tant, més obligat a la negociació. Més enllà de la investidura, sobretot en temes que poden ser importants perquè el país avanci i sigui més modern. Per exemple, la llei electoral. La manera com s’ha arribat a aquestes eleccions ha estat molt penosa i ja n’hem parlat prou per no insistir-hi més. Però la mare dels ous és que des de fa més de 40 anys a Catalunya no tenim llei electoral pròpia. És culpa dels de la primera legislatura o dels de la darrera? Per mi no és important. Podem continuar al costat del problema o buscar la solució. S’ha demostrat que cal i, si no s’ha fet fins ara, doncs s’haurà de fer ara. Tots els partits la porten al seu programa electoral: el PP, Cs, el PSC, els comuns, la CUP, ERC, Junts i el PDeCAT. L’empat entre els partits genera una situació nova que pot afavorir l’acord.