Gràcies, Ester Casanovas

Jo era la que donava als pobres, però ara la pobre soc jo. Aquest diari publi­cava diu­menge una entre­vista de Miquel Torns a la veïna d’Hos­tal­ric Ester Casa­no­vas Cabre­rizo; si no la van lle­gir, facin-ho, conei­xe­ran una immensa i col­pi­dora mos­tra de dig­ni­tat humana amb efec­tes des­vet­lla­dors sobre l’abast de l’emergència social que vivim. Una dig­ni­tat esquer­dada, que tron­to­lla davant les bufe­ta­des de la vida i les situ­a­ci­ons límit, més difícils d’assu­mir quan menys pre­vi­si­bles són. I ella, qua­ranta anys, més d’una dècada tre­ba­llant d’edu­ca­dora infan­til en una escola bres­sol, no s’hau­ria ima­gi­nat que per un pro­blema de salut aca­ba­ria dema­nant ajuda per men­jar, jus­ta­ment quan era de les que, com a voluntària de Càritas, apor­tava als altres. La seva història no és, malau­ra­da­ment, insòlita, sinó repre­sen­ta­tiva d’aquest patró crei­xent de per­so­nes o de famílies que tot i la seva for­mació i posició un mal dia també es tro­ben la nevera buida i els cau el món a sobre. Ester ho afronta amb una for­ta­lesa impres­si­o­nant gua­nyada amb molt d’esforç al desànim i a la ver­go­nya d’haver de rebre. Costa poc donar i molt accep­tar que et donin, reco­neix, i explica que un dels cops més forts d’aquesta dava­llada va ser no poder col·labo­rar amb les cam­pa­nyes de reco­llida d’ali­ments i de jogui­nes, com sem­pre feia. Les dues cares de la soli­da­ri­tat que sovint no sabem veure. La valen­tia i la sin­ce­ri­tat d’Ester immu­nit­zen con­tra la con­des­cendència de qui es pensa que mai no li pot pas­sar. (A Cata­lu­nya tenim una pobresa crònica del vol­tant del 20%.) Gràcies, Ester.