Al feixisme se’l combat

El 4 d’octubre de 1936 va haver-hi al barri de l’East End de Londres l’anomenada Batalla de Cable Street . Centenars de milers de treballadors, desobeint algunes consignes que recomanaven quedar-se a casa, van lluitar durant hores contra la policia, que protegia una marxa legal del partit feixista britànic. La manifestació dels camises negres era tota una provocació en un barri obrer i d’esquerres. Finalment, davant la pressió popular, la marxa no es va realitzar. Una placa i un mural recorden l’efemèride i lloen l’actitud d’aquells que van fer front al feixisme.

La Batalla de Cable Street ens ha vingut a la memòria arran de les protestes que aquests dies han protagonitzat grups antifeixistes arreu del país contra els mítings dels ultradretans espanyols de Vox i també per com s’ha reproduït la mateixa polèmica sobre si, en escridassar-los i boicotejar-los, no se’ls dona, justament, el protagonisme que no tindrien si els ignoréssim.

Ras i curt, l’arrel del problema és que Vox hauria d’estar il·legalitzat. Una societat democràtica no es pot permetre donar veu i protagonisme a una opció política que pretén destruir-la, que fa bandera del feixisme, del racisme i de l’homofòbia i que usa la mentida de manera quotidiana com a arma política. És l’anomenada paradoxa de la tolerància , ideada pel filòsof Karl Popper i que pregona que, encara que sembli contradictori,“la tolerància il·limitada pot portar a la desaparició de la tolerància”.

Vox no és un partit polític qualsevol. No actua democràticament, encara que ens ho vulguin fer creure. Són els grans mitjans espanyols i molts de catalans els que blanquegen i amplifiquen la seva presència. Els que els donen veu i protagonisme. Els que els tracten amb tota normalitat. Fins i tot, el president Sánchez els blanqueja qualificant Abascal de polític amb “sentit d’estat”!

D’aquí a uns dies, Vox podria tenir veu –en castellà, naturalment– i vot al Parlament. Allà sí que és el lloc on se’ls hauria d’ignorar i marginar. Que quan parlessin ho fessin davant un hemicicle buit, que les seves propostes fossin menystingudes, que no tinguessin presència a les comissions. Que quedessin callats com ells voldrien que ho estiguéssim nosaltres.