Al feixisme se’l combat

El 4 d’octu­bre de 1936 va haver-hi al barri de l’East End de Lon­dres l’ano­me­nada Bata­lla de Cable Street . Cen­te­nars de milers de tre­ba­lla­dors, deso­beint algu­nes con­sig­nes que reco­ma­na­ven que­dar-se a casa, van llui­tar durant hores con­tra la poli­cia, que pro­te­gia una marxa legal del par­tit fei­xista britànic. La mani­fes­tació dels cami­ses negres era tota una pro­vo­cació en un barri obrer i d’esquer­res. Final­ment, davant la pressió popu­lar, la marxa no es va rea­lit­zar. Una placa i un mural recor­den l’efemèride i lloen l’acti­tud d’aquells que van fer front al fei­xisme.

La Bata­lla de Cable Street ens ha vin­gut a la memòria arran de les pro­tes­tes que aquests dies han pro­ta­go­nit­zat grups anti­fei­xis­tes arreu del país con­tra els mítings dels ultra­dre­tans espa­nyols de Vox i també per com s’ha reproduït la mateixa polèmica sobre si, en escri­das­sar-los i boi­co­te­jar-los, no se’ls dona, jus­ta­ment, el pro­ta­go­nisme que no tin­drien si els ignoréssim.

Ras i curt, l’arrel del pro­blema és que Vox hau­ria d’estar il·lega­lit­zat. Una soci­e­tat democràtica no es pot per­me­tre donar veu i pro­ta­go­nisme a una opció política que pretén des­truir-la, que fa ban­dera del fei­xisme, del racisme i de l’homofòbia i que usa la men­tida de manera quo­ti­di­ana com a arma política. És l’ano­me­nada para­doxa de la tolerància , ide­ada pel filòsof Karl Pop­per i que pre­gona que, encara que sem­bli con­tra­dic­tori,“la tolerància il·limi­tada pot por­tar a la des­a­pa­rició de la tolerància”.

Vox no és un par­tit polític qual­se­vol. No actua democràtica­ment, encara que ens ho vul­guin fer creure. Són els grans mit­jans espa­nyols i molts de cata­lans els que blan­que­gen i ampli­fi­quen la seva presència. Els que els donen veu i pro­ta­go­nisme. Els que els trac­ten amb tota nor­ma­li­tat. Fins i tot, el pre­si­dent Sánchez els blan­queja qua­li­fi­cant Abas­cal de polític amb “sen­tit d’estat”!

D’aquí a uns dies, Vox podria tenir veu –en cas­tellà, natu­ral­ment– i vot al Par­la­ment. Allà sí que és el lloc on se’ls hau­ria d’igno­rar i mar­gi­nar. Que quan par­les­sin ho fes­sin davant un hemi­ci­cle buit, que les seves pro­pos­tes fos­sin menys­tin­gu­des, que no tin­gues­sin presència a les comis­si­ons. Que que­des­sin callats com ells vol­drien que ho estiguéssim nosal­tres.