Sant Valentí

Som a les vigílies de les eleccions més incertes de la nostra història recent, i no solament pels resultats (que admeten múltiples variables), sinó pel sol fet que es facin. O que es puguin arribar a fer. Les previsions, per definició, ho són, d’incertes, però en aquest cas s’assemblen molt a una d’aquelles atraccions de fires, la de la cabina que, en arribar al giravolt del circuit, et deixa anar una fuetada que alhora et fa riure i et destrossa les cervicals. Hi ha dies que es parla de la necessitat de voluntaris per constituir les meses; n’hi ha d’altres que comenten que seran necessaris els suplents; i després arriba un altre missatge dient que tot està controlat, al mateix temps que també s’anuncia la possibilitat que hi hagi col·legis que no puguin obrir, amb la qual cosa no es podran saber els resultats fins que això no sigui possible. La incertesa d’aquest panorama i el lògic temor d’acudir a votar en persona és probable que incideixin en un resultat que, no obstant això, com que les regles han estat acceptades, l’hauran d’entendre com a legítim totes les forces que hi participen. ¿Serien diferents els percentatges de vot a cada formació si la situació fos normal? No ho sabrem mai. L’abstenció que tothom anuncia com a molt elevada, ¿a qui perjudicarà?, ¿a qui beneficiarà? El tòpic de la llarga nit electoral, aquesta vegada serà cert, perquè a tots els entrebancs anunciats s’hi afegeix l’escrutini, que serà llarg, del vot per correu. I després vindrà tota la resta, la complicada gestió d’una equació amb molts retrets, moltes incògnites, moltes línies vermelles, molt poca cintura. O no.