Sobre això de llançar pedres

Va arri­bar des dels mars del sud, d’on si no?, amb el seu cavall piga­llat, era la nena més forta del món, la més diver­tida, atre­vida i des­ca­rada amb la qual ima­ginàvem camins de lli­ber­tat ni que fos dins d’una bassa. Demà en reve­la­rem la iden­ti­tat i en cele­bra­rem l’ani­ver­sari, ara man­te­nim el mis­teri –si és pos­si­ble mal­grat les pis­tes– i retem home­natge a la seva mare, una pres­ti­gi­osa escrip­tora del segle XX que estava con­vençuda que els nens neces­si­ten lli­bres perquè fan mira­cles quan lle­gei­xen, quina mera­ve­lla! Neces­si­ten lli­bres i ser edu­cats en l’amor i no en la por, i aquesta dona, quan va rebre el premi de la Pau dels Lli­bre­ters Ale­manys, el 28 d’octu­bre de 1978, va pro­nun­ciar un com­mo­ve­dor al·legat sobre l’experiència que li havia expli­cat una mare: el fill de 5 anys va fer una dolen­te­ria que reque­ria un cor­rec­tiu sever. Li va manar que anés al pati a bus­car un pal. Quan va tor­nar li va dir plo­rant: “No n’he tro­bat cap, però et porto una pedra perquè me la puguis llançar.” La mare va com­pren­dre i el va abraçar esgla­iada; ell havia pen­sat que qual­se­vol arma era bona perquè ella li volia fer mal de veri­tat. Va aga­far la pedra i la va posar en una pres­tat­ge­ria per recor­dar que la violència no és cap solució, sinó el pro­blema. Amb aquest relat l’escrip­tora va acon­se­guir que al seu país es pro­hi­bis­sin per llei els càstigs cor­po­rals. Una història molt avi­nent per a la jor­nada de reflexió d’avui: que dei­xin des­can­sar les pedres –que vol dir també els cops de parau­les– en la seva sana i tel·lúrica immo­bi­li­tat. Demà ani­rem a votar amb la nos­tra enigmàtica pro­ta­go­nista.