Una noia ben educada

Una amiga llegeix Entrevista con la historia, d’Oriana Fallaci (1929-2006), i em fa saber que és una gran descoberta. I a mi em retorna a les aules de la UAB. En la biografia La corresponsal (Aguilar, 2015) la periodista italiana Cristina de Stefano recorda que, “com molts altres periodistes”, va saber quin seria el seu ofici després de llegir Entrevista con la historia. Filla d’un partisà, la Fallaci va mamar l’antifeixisme a la Itàlia que lluitava contra Mussolini. Va cobrir guerres, la van ferir de bala, va fer suar Kissinger fins que va reconèixer que el Vietnam era una guerra “inútil”, va viure una història d’amor tràgica amb el polític i poeta grec Aleksandros Panagoulis, opositor de la Dictadura dels Coronels, i que va relatar a Un home. Menuda, sempre amb pintallavis vermell, també diva, amb una manera d’entrevistar agressiva, aspra, insolent, incòmoda, fins i tot per a les esquerres i el progressisme, quan després de l’11-S va publicar La fuerza de la razón sobre el que consi- derava nazisme islàmic. La van demonitzar fins a caure en l’oblit. Són els pintallavis vermells de la Fallaci però també els de la corresponsal d’aquest diari a Itàlia, Alba Sidera. Perquè rere una determinada imatge femenina hi ha el compromís o, com deia Montserrat Roig: “Diuen que tot això és ser roja i separatista, i jo només soc una noia ben educada.” Les noies ben educades del “no passaran!”.