Negacionistes

Recorden els temps en què el sobiranisme era un invent de quatre dirigents que buscaven una fugida endavant per tapar la corrupció? D’aquella versió es va passar a la del suflé independentista, que havia de baixar ja fa més d’un lustre. Després va arribar el mantra “Són menys del 50%” i ara arriba “És igual el percentatge que tinguin perquè un referèndum no entra en la Constitució.” Segurament vostès ho han vist igual que jo estampat en tots els cartells electorals, fins i tot als mítings. Però Sánchez va agafar el ministre Illa i el va transformar en el “president Illa”; a cop d’enquesta van decidir que els convenia més votar el 14-F, encara que la pandèmia s’endugués un 25% més d’abstenció; van dir que Catalunya havia llençat una dècada i que calia girar full; i van mantenir ben collats els grillons de la repressió que bloqueja la política catalana i dispersa l’independentisme. Però, tot i això, ves per on, les urnes sempre els eixafen la guitarra. Els partits del 155 baixen de 56 a 53 escons; els de l’autoodi i la catalanofòbia passen de 40 a 20, els partidaris de la independència amplien la majoria absoluta pujant de 70 a 74, l’independentisme ara suma un 51,3% dels vots i els partidaris de resoldre el conflicte Catalunya-Espanya amb un referèndum d’autodeterminació passen de ser 79 a ser 83 i s’acosten als dos terços del Parlament. Vist això, el president del govern espanyol i líder del PSOE parla de la “victòria clamorosa” d’Illa, assegura que “la societat catalana demanda un govern del PSC i els comuns” –sumen 41– i allò que fa un any va qualificar de “conflicte polític”, ja no ho és. Continuïn, doncs, abraçant el negacionisme, continuïn ignorant el problema i continuïn creient-se que són demòcrates.