Transicions

Benvolguts lectors, ja hem passat, i superat, el fatídic 14-F. En una situació de greu excepcionalitat sanitària i forta crisi econòmica i social –malgrat la important abstenció, força previsible–, els resultats, al meu entendre, han estat força equilibrats. Ara bé, a Catalunya, com a arreu d’Europa, ens ha sortit un furóncol que es pot definir de moltes maneres: reaccionarisme, neofatxes globals, neofeixistes o simplement nacionalistes castellanoespanyols radicalitzats. De tota manera, ara comença l’hora de la política, la negociació, el diàleg i quelcom molt important com és l’inici de les diferents transicions per tal d’assolir una societat més justa, lliure, resilient, sostenible, inclusiva, competitiva i eficient.

El proper executiu català, d’entrada, té molts dossiers urgents sobre la taula: l’atur, la pobresa, la precarietat laboral, la lluita de debò contra el canvi climàtic... Aquests punts negres només es podran solucionar amb l’inici i l’aprofundiment de les transicions; és a dir, a banda de la qüestió nacional –que passa, necessàriament, per un referèndum acordat amb Madrid, Brussel·les, Berlín, París i Londres–, haurem de preparar el país per a un futur canvi tecnològic i social històric. En aquest sentit, ha estat sorprenent –en la seva vessant negativa– que, en aquesta campanya electoral, no s’hagi tractat de la mobilitat sostenible i les seves derivades, del trens convencionals i dels trens de nit com a substituts de l’aviació comercial europea per traslladar el turisme del centre i nord d’Europa cap a les costes mediterrànies, del cotxe elèctric, dels autònoms, de la reforma horària i de l’economia circular. Hem de tenir molt present que no hi haurà cap mena de transició ecològica dels transports públics col·lectius, especialment el tren convencional.

Cal reflexionar molt seriosament que la lluita contra el canvi climàtic és una prioritat essencial si volem mantenir una certa, mínima, qualitat de vida. Els estralls de l’escalfament del planeta seran econòmicament i social molt més importants que el fet de voler mantenir un creixement econòmic basat en un model econòmic i social passat de moda basat en els combustibles fòssils.

D’altra banda, per a un país com Catalunya és indispensable activar dos elements bàsics que han de suposar un veritable canvi de paradigma els propers anys: la reforma horària i l’economia circular. Sense reforma horària, mai no es podrà consolidar allò que tothom promet: la conciliació de la vida laboral i familiar, saber combinar molt millor el treball i l’oci. L’economia circular és la pedra angular per transformar la cadena productiva des de la matèria primera als mortificadors residus.

Sens cap mena de dubte caldrà molta voluntat política per encarar, encarrilar totes aquestes, indispensables, transicions.