Mares

Truco a una amiga per interes­sar-me pel seu estat d’ànim. Fa set­ma­nes que penso en el seu pati­ment. Xer­rem després que el seu fill hagi decla­rat davant un jutge. L’acu­sen, a grans trets, de col­pe­jar un mosso amb un pal durant la mani­fes­tació holi con­tra el sin­di­cat de poli­cia Jusa­pol. La Gene­ra­li­tat i la fis­ca­lia el volen a la presó i li dema­nen prop de cinc anys els pri­mers, sis anys i mig el repre­sen­tant de l’Estat. La meva amiga és com­ba­tiva, valenta, per­se­gueix som­nis i es rebel·la davant les injustícies. Mai l’he sen­tit pro­nun­ciar la paraula por. Mai fins ara, és clar, quan el pati­ment pel fill li ha tren­cat tots els esque­mes. És tal la ràbia que sent que no va poder entrar a la sala on jut­ja­ven en Mar­cel. Ella, que ha cor­re­gut davant els gri­sos i que mai s’arron­sa­ria davant un magis­trat. I ara s’ha de veure desit­jant que el seu fill emmu­deixi a esto­nes, no fos cas que les seves decla­ra­ci­ons empit­jo­rin el qua­dre. Ella, que no calla ni sota l’aigua. Ser mare és des­co­brir l’amor incon­di­ci­o­nal, però també el pati­ment extrem.

No sé si ens atu­rem prou a pen­sar en les mares dels repre­sa­li­ats. Men­tre par­lava amb la meva amiga, un exre­gi­dor de Bada­lona, José Téllez, decla­rava a l’Audi­en­cia Naci­o­nal perquè un fis­cal s’ha entes­tat a recórrer l’arxi­va­ment d’un delicte de deso­bediència rela­ci­o­nat amb uns car­tells. Téllez és l’edil que va estri­par la inter­lo­cutòria judi­cial que impe­dia obrir l’Ajun­ta­ment de Bada­lona un 12 d’octu­bre. Dies després, vam man­te­nir una con­versa llarga i pro­funda al seu des­patx. Es jugava una inha­bi­li­tació com a càrrec públic. D’aque­lla estona, tinc gra­vada una frase amb foc roent: “Si m’inha­bi­li­ten, faran feliç la meva mare perquè dei­xarà de patir.” Ser mare és saber que has vin­gut a sofrir. Però en els plans d’aques­tes mares no entrava patir veient com els seus fills llui­ten per un drets soci­als que elles van con­quis­tar per dei­xar-los-hi en herència.