Cada dia és 8 de març

A Girona, una jove i una bruixa. La bruixa no és la dona sàvia, reme­iera, lliure i cre­mada a la foguera de la into­lerància, sinó l’altra, la que fa mal, l’alca­vota que es menja l’ànima de qui atrapa en el seu forat tenebrós. La jove té els ulls apa­gats, la pell esquinçada i el cos des­ne­rit com una des­pu­lla. Què li està pas­sant, quin rosec la con­su­meix? Un dia, l’afany de res­pi­rar aire net venç l’espant, comença a par­lar i una pro­fes­sora escolta la seva història: pobresa, enganys, tràfic, fàstic, pànic, ver­go­nya soli­tud, des­es­per. Una pro­fes­sora i després una tècnica en igual­tat i una vice­rec­tora i un síndic i una pre­si­denta de con­sell social i una cap de com­promís social i una cap de gestió acadèmica i unes res­pon­sa­bles de beques i una direc­tora de càtedra i una enti­tat sense ànim de lucre i un sub­de­le­gat de govern i una cap d’uni­tat con­tra la violència i una coor­di­na­dora de l’ICD i uns mos­sos d’esqua­dra i un alcalde i unes tre­ba­lla­do­res soci­als i un psicòleg i un advo­cat i unes altres joves... li fan cos­tat i amb bones dosis de com­promís i afecte –molt d’afecte– l’aju­den a tor­nar a la vida. S’escapa de la bruixa i del seu verí que la degra­dava a la ínfima con­dició per treure’n pro­fit –amb les parau­les més bru­tes i ordinàries que retra­ten un ésser humà. Ara som­riu, pas­seja sense por, estu­dia i tre­ba­lla –quan pot–, cuina i menja –massa poc encara– i mira enda­vant amb la força de la seva dig­ni­tat i l’acom­pa­nya­ment de la pro­di­gi­osa colla. Cada dia és 8 de març i cada dona que surt d’una violència gua­nya una porció de la lli­ber­tat de totes –i de tot­hom en rea­li­tat. Gràcies, pre­ci­osa.