A pactar

És el país que tenim i el que ens cal gover­nar, des del Par­la­ment i des del Palau de la Gene­ra­li­tat, després d’haver pac­tat un acord de gover­na­bi­li­tat sor­git de les elec­ci­ons del 14-F. Amb con­tra­dic­ci­ons i situ­a­ci­ons no desit­ja­des però pre­sents i que cal accep­tar i mirar de fer-hi front ate­nent al resul­tat elec­to­ral. L’acte de l’ANC és l’exem­ple que l’inde­pen­den­tisme con­ti­nua pre­sent, encara que con­di­ci­o­nat per la pandèmia, però que el 14-F va rei­te­rar que desitja que ERC i JxCat gover­nin mal­grat les des­a­vi­nen­ces i que la CUP esde­vin­gui deci­siva des de les ins­ti­tu­ci­ons. No serà fàcil renun­ciar a postu­lats ini­ci­als, però la situ­ació reque­reix cin­tura, perquè s’acu­mu­len els pro­ble­mes, més enllà del virus que tot ho supe­dita.

Hi ha la violència de les mani­fes­ta­ci­ons con­tra la repressió poli­cial, amb una joven­tut sense opor­tu­ni­tats i acos­tant-se al 40% d’atur. I el debat sobre el model poli­cial, amb la Bri­gada Mòbil inclosa. Assu­mir les com­petències en segu­re­tat impli­cava defi­nir-ne també al model de segu­re­tat, i si cal revi­sar-lo en funció de l’opinió del que els ciu­ta­dans han votat. I llui­tar con­tra la per­se­cució judi­cial esta­tal l’1-O... I fins i tot pac­tar amb la resta de for­ma­ci­ons polítiques l’aïlla­ment de Vox al Par­la­ment, perquè cal ges­ti­o­nar la presència de l’extrema dreta. Ja no diguem abor­dar l’esvo­ranc econòmic i social per la pandèmia. De manera que s’augura una entesa de dar­rera hora a tocar del 12 de març i una legis­la­tura tan espi­nosa com la situ­ació de molts ciu­ta­dans.

Entesa i coe­xistència polítiques no fàcils d’asso­lir i, sobre­tot, de man­te­nir, com en el govern de l’Estat, en què el PSOE i Podem es fan la guitza. Sánchez està temp­tat d’avançar elec­ci­ons quan s’asso­leixi el desit­jat 70% de vacu­nats, però virar cap al cen­tre per aca­bar d’enfon­sar Ciu­ta­dans només con­so­li­darà Podem a la seva esquerra, ara que Igle­sias i el repu­bli­ca­nisme apro­fi­ten la defensa que el PSOE fa del rei. Una monar­quia que, l’endemà que Sánchez li orga­nitzi un home­natge pel 23-F, regu­la­ritza 4 mili­ons més que devia a Hisenda.