Carnet d’immunitat

Em sobta la gent que sempre té claríssima la seva opinió sobre un fet. Quatre dades, una mica d’hemeroteca, un lleuger recorregut per les xarxes socials i pim- pam-pum: dictamen fet. Quina claredat d’idees. Mai els veus dubtar d’allò que pensen. A mi em passa exactament el contrari. Puc canviar d’opinió com de mitges en una mateixa setmana. Tendeixo a pensar que, tret d’algunes exempcions, tothom pot tenir una mica de raó i coherència en la versió que s’ha armat. Fins i tot quan dos relats semblen força contradictoris. Aquest comportament, el de balancejar-me d’un costat a l’altre, se’m repeteix massa darrerament, ara que ha revifat el debat sobre si convé, o no, lliurar un carnet d’immunitat a les persones que ja han rebut la vacuna del coronavirus.

M’escolto i secundo els que qualifiquen la idea de barbaritat i d’insensatesa. No crearem ciutadans de primera i de segona, és clar que no. I en un país on abunden els murris i no escassegen els corruptes, no vull ni imaginar la de martingales que s’inventaria la gent per accedir a una vacuna i, de retruc, al desitjat certificat. Els rics gaudirien d’uns privilegis que els pobres no veurien ni de lluny. Doncs estic en contra d’aquesta targeta, i tant que sí. Però és que unes hores més tard em trobo uns amics que ja no saben què inventar-se per no abaixar definitivament la persiana del negoci. Estan convençuts que el carnet d’immunitat els ajudaria a refer-se, a ells i a moltes persones que, com ells, fa un any que no saben què és dormir com un tronc. I penso en la meva àvia, que s’apropa als noranta i fa un any que està tancada a casa, i visualitzo que aquest paper, un cop vacunada, afegiria felicitat al tram final de la seva vida, que bé que ho mereix. I de nou em sento incapaç d’emetre la meva sentència dins d’aquest debat. Només em queda tenir esperança que qui prengui la decisió ho faci des d’una honestedat radical.