Esglésies

Un amic anglès m’envia imat­ges dels recents alda­rulls pels car­rers de Bar­ce­lona. Algu­nes, em diu, les devies veure des del balcó de casa teva. Amb les des­tros­ses s’hi veuen pin­ta­des amb símbols que deno­ten els tres fronts de l’explosió social: este­lada, falç i mar­tell, puny alçat vio­leta. En una hi apa­reix la paraula “revo­lució”, que el remet al seu interès per la guerra civil a Cata­lu­nya i la revo­lució social que va durar el que va durar, però que segueix fas­ci­nant estu­di­o­sos d’arreu. L’amic evoca la crema d’esglésies del 36 (el peri­o­dista John Lang­don-Davies, veient cre­mar la del Carme a la Ram­bla, va escriure, amb toc d’iro­nia anglesa, que el bar­roc català cre­mava la mar de bé). Ara, però, el meu cor­res­pon­sal observa que en aquesta revo­lució “dels con­te­ni­dors” no hi veu esglésies cre­ma­des. Efec­ti­va­ment, les esglésies ja no són per­ce­bu­des com a objec­tius de la fúria revo­lu­cionària. En algun aspecte, no es pot dir que no anem pro­gres­sant. Els angle­sos valo­ren les esglésies pel que repre­sen­ten com a patri­moni de la tra­dició. Per això el poeta Auden va que­dar tan dece­but quan va pas­sar per Bar­ce­lona durant la guerra i es va ado­nar que els incen­di­a­ris de tem­ples eren del seu mateix bàndol. Alguna cosa fallava. El res­pecte per aquests espais, més enllà de la seva funció reli­gi­osa, el va expres­sar millor que ningú un altre poeta anglès, Phi­lip Larkin. En un poema extra­or­di­nari hi des­criu com entra a una església buida i es treu el bar­ret i “les pin­ces dels pan­ta­lons”. Un s’ima­gina la bici­cleta de Larkin al porxo i en el detall ines­pe­rat, gai­rebé còmic, de les pin­ces de ciclista hi ende­vina el gest defi­ni­tori d’una civi­lit­zació.