Tribuna
‘Homo economicus’, home ‘sapiens’?
“Entre l’economista egoista i el científic social, hi ha un gruix de grisos que ens permet albirar que l’home ‘sapiens’ encara no s’ha extingit
Vist el comportament de la humanitat davant del desastre mediambiental, crec que l’interrogant que encapçala aquest article està, d’entrada, justificat. A les arrels d’aquesta pregunta molts hi veuen el comportament de l’Homo economicus per la seva identificació amb l’agent egoista, que “va a la seva“. Sense restriccions d’actuació, amb completa informació i perfecta racionalitat, aquesta mena de buldòzer no deixaria res per als altres ni per a les generacions futures. “Cadascú per ell i salvi’s qui pugui.” I tots fent el mateix, l’un per l’altre, així ens aniria en situacions que tenen efectes sobre tercers o que afecten allò que és de tots i no és de ningú. La lluita per la vacuna, tot i saber que sense la dels altres tampoc ens salvarem nosaltres, n’és avui un exemple.
La benevolència, el bonisme, no és en aquest cas un succedani que faci una solució d’equilibri. Tot i que hom pot ser benvolent d’entrada, tard o d’hora comprovarà que la resta es beneficia de la benevolència d’un, i, a més a més, hom està millor abandonant-la, atès que li deixa temps i recursos per al seu propi benestar. Fins i tot això els passa a aquells que comparteixen l’objectiu (vacunes per a tots): els és més golós que les donacions o els sacrificis els facin altres. El bonisme de donar les vacunes sobrants és hipòcrita. Sobrant vol dir que ningú renuncia al que considera que li correspon. Tampoc és solidari transferir les dosis d’aquells que no se la pensaven posar, ja que no existeix un dret universal a la vacuna si no es vol utilitzar. Encara no he conegut ningú que vulgui la vacuna i hi renunciï en favor d’un innominat tercer món.
Certament, l’ ‘Homo economicus’ egoista i maximitzador és un estereotip, i conviu amb altres humanoides. En economia hi trobem també aquells que satisfan més que maximitzen, ja des de principis fortament ètics (els de la moral kantiana de no fer als altres el que no vols per a tu), ja dels que de manera oportunista s’ajusten en cada moment a les circumstàncies. Busquen aquests un equilibri “havent fet el que s’ha pogut”, i així no se senten obligats a més. Per exemple, des de la posició de “Jo pago els meus impostos i no em correspon a mi transitar fora de l’ajuda pública en favor de tots els necessitats del món”. Comprensible. Altrament, la salsa pot ser més cara que el peix quan hom situa el llistó massa amunt com a generador de frustració. L’Homo ethicum pot tenir en tot cas gradients, atès que el nivell d’exigència de l’imperatiu kantià es reflecteix de manera diferent entre distints individus, de manera que el nostre Homo conscientious pot buscar un quid pro quo de cooperació condicional, en el camí d’un egoisme de reciprocitat (“Si tu no ho ets, jo tampoc”). Això té un màxim exponent de versatilitat en l’Homo ludicus, que interacciona en el seu comportament sempre respecte del que fan els altres en una mena de joc, ajustant-se les conductes de manera que perden tota predictibilitat, com passa ara amb la cooperació europea per la pandèmia, revisant els països el que era l’estratègia inicial compartida. Cataloguem també l’Homo pudicum, que busca mantenir un “comportament decent” en cada circumstància: els anglosaxons ho identifiquen amb l’expressió to be fair, ser just sense garantir igualtat. Tranquil pel fet de seguir una suposada consciència col·lectiva, amb actuacions, per exemple, que mai s’aprofiten dels altres o segueixen l’acció de ser sempre més solidaris amb els que pitjor estan.
Finalment, cada cop tenim més exemplars d’Homo credulus. Individus que s’autoseleccionen a partir del fet que “creuen el mateix”. S’instal·len així en zones de confort des d’apriorismes que tenen valor instrumental i que garanteixen accions de grup que els fa sentir bé. Ho fan sovint des de multiplicadors psicològics que generen cegueses voluntàries, il·lusòries, de la realitat que neguen. Preconitzen molts d’ells mantres com iterar que les morts de la Covid provenen de les retallades d’ahir o dels mals originats en conspiracions virològiques. Per fer-se forts en els seus clústers, aquests creients no necessiten buscar evidències: els basta observar i interpretar des dels propis prejudicis el que més interessa (l’austericidi). Afortunadament, però, entre l’economista egoista i el científic social observacional, hi ha en l’anàlisi de la situació del món simpandèmic un gruix de grisos que ens permet albirar que l’home sapiens encara no s’ha extingit.