Oh! Europa

Que el Par­la­ment Euro­peu retirés ahir la immu­ni­tat a Puig­de­mont, Comín i Pon­satí amb un 42% de vots crítics és, sense cap mena de dubte, una victòria política. Que gai­rebé 250 euro­di­pu­tats s’hi opo­ses­sin i una cin­quan­tena optes­sin per abs­te­nir-se és prou sig­ni­fi­ca­tiu, sobre­tot si es té compte que el més habi­tual en els supli­ca­to­ris és que s’apro­vin pràcti­ca­ment per una­ni­mi­tat. En una cam­bra on les grans famílies polítiques comp­ten amb una majo­ria abso­lutíssima, no és habi­tual que una vui­tan­tena d’euro­di­pu­tats tren­quin, com va pas­sar ahir, la dis­ci­plina dels seus grups, i això hau­ria de fer refle­xi­o­nar algú. És una victòria política, un clar toc d’atenció a Espa­nya i posa en relleu algu­nes esquer­des a Europa; tot això és cert. Però també ho és que al dar­rere de tot ple­gat s’hi amaga una pro­funda decepció –si més no, la meva– amb Europa. La victòria pírrica i esqui­fida d’Espa­nya, que avui veu­rem mag­ni­fi­cada a tota la premsa espa­nyola, és també el resul­tat d’un des­encís amb aque­lla Europa que ens ima­ginàvem. Ha tri­om­fat (paperàs, el del PSOE –del PSC ja ni els en parlo–) l’Europa dels estats i dels favors pres­tats. Però jo em quedo amb el got mig ple –ves quin remei– i amb la inter­na­ci­o­na­lit­zació que tot ple­gat repre­senta per al cas català. S’ado­nen que, gràcies a la dis­cussió del supli­ca­tori, ara ja no hi ha cap estat d’Europa, ni cap for­mació política, on el cas català no s’hagi deba­tut inten­sa­ment? Ja no poden girar l’esquena i fer veure que el pro­blema no hi és. Hi és i no des­a­pa­rei­xerà per més que hagin apro­vat, ni que sigui per ben poc, el supli­ca­tori. Entre Cata­lu­nya i Espa­nya hi ha un con­flicte d’una dimensió extra­or­dinària, i no des­a­pa­rei­xerà per més supli­ca­to­ris que apro­vin ni per més ter­cers graus –quina ver­go­nya– que dene­guin als pre­sos polítics. No els dic res que vostès no sàpiguen. Segur. I vist el que va pas­sar ahir només se m’acut una reflexió final: si després de la reti­rada de la immu­ni­tat a uns, i del ter­cer grau als altres, no hi ha a Cata­lu­nya un govern inde­pen­den­tista, pot­ser que ens ho fem mirar.