Tribuna
“Dones, vida, llibertat!”
Tinc un amic cubà que cada 8 de Març m’envia una felicitació entusiasta perquè celebri “el meu dia”, el dia de les dones. Ho fa amb tota la bona fe del món, ja ho sé, però cada 8-M tinc una enrabiada perquè quan el llegeixo, normalment al final de la jornada, el dia ha sigut com els de sempre i com el de la majoria de les dones, feina professional, feina domèstica, cura de familiars grans o petits cobrant un 22,2% menys de mitjana que els companys en el primer cas (hi ha nivells en què la bretxa salarial arriba al 35%) i de franc en la resta, i escoltant i llegint discursos sobre la desigualtat inacceptable que l’endemà tots han oblidat. És així any rere any, i com que cada any té un 8-M, mai m’estalvio l’enrabiada.
Segons el manifest institucional de l’Institut Català de les Dones, durant el confinament domiciliari estricte dels mesos de març i abril passats, les dones es van ocupar de manera principal o exclusiva de les tasques domèstiques tot i que la seva presència en les ocupacions de primera línia era majoritària, sigui en el comerç de venda de productes bàsics, serveis socials, personal de residències de gent gran o personal sanitari i farmacèutic.
Aquests dies també hem sabut que la pandèmia ha agreujat encara més la desigualtat de gènere en l’acadèmia, concretament a Catalunya, i la raó és, justament, perquè les dones hem assumit la major part de la càrrega del treball no retributiu. Segons la Comissió Dones i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya, la crisi sanitària ha allargat de manera considerable la jornada laboral de les dones, entenent per laboral les tasques retribuïdes i les hores que es dediquen a les tasques de la llar, de la vida, de franc. Això ha provocat una disminució de la seva productivitat professional, que en el cas de les acadèmiques s’ha traduït en una reducció de la producció científica, mentre que la dels acadèmics s’ha mantingut i en alguns casos ha augmentat, i això quan Catalunya ja està per sota de la mitjana europea en projectes de recerca liderats per dones.
Discriminació econòmica, abusos de tot tipus, representació minsa en consells d’administració i en llocs d’alta direcció, que en ambdós casos no arriba ni al 5%, per no parlar del sostre de vidre a la vida acadèmica, on en els nivells més baixos les dones són majoria i a mesura que van pujant cada cop n’hi ha menys fins a arribar en aquests moments a tenir només una dona rectora a Catalunya. Anem enrere, perquè en els meus temps érem cinc. De fet, a l’Estat espanyol no hi va haver una dona rectora fins l’any 1982 i des de llavors només n’hi ha hagut vint.
El títol d’aquest article, “Dones, vida, llibertat!”, és el crit de les milicianes que lluiten en un exèrcit kurd de trenta-cinc mil dones de nacionalitats diverses que somien en feminitzar la política imposant bicefàlies, càrrecs compartits home/dona, i en construir un país molt allunyat dels actuals estats nació, que, segons elles, són estructures d’un món que ja no existeix. El perquè d’aquest exèrcit de dones inspirat en les nostres Brigades Internacionals ara no ve al cas, però respon a un dels pocs avantatges de ser dona a l’Orient Mitjà.
En tot cas he manllevat el títol de les milicianes perquè, al costat del que fan i del seu projecte de país, el #som8demarç em recorda el Dia del Pare o el Dia de la Mare, és a dir, una marca comercial que només li falta inventar un objecte morat per regalar a la dona entre assetjament i plantofada física o psíquica.
Però amb l’article acabo un magnífic llibre de la Txell Feixas, Dones valentes, i d’alguna manera em reconcilio amb el 8-M. El seu darrer relat parla d’un 8-M a Beirut amb milers de dones, una pancarta en anglès que diu “Clitoris Unite” i una consigna, “Diferents motius, mateixa ira”. Mentre desfilen, alguns homes els escupen des dels balcons. Encara que sembli estrany, per a mi són més clares i menys indignants les escopinades que els discursos hipòcrites que s’obliden quan encara no s’han ni acabat de pronunciar. La prova del que dic la tenim quan analitzem on som.
