Pancho Villa

Massa vega­des hem sen­tit a dir aque­lla expressió d’“era com l’exèrcit de Pancho Villa” per defi­nir una acció desor­ga­nit­zada, una cosa des­ti­nada al fracàs per la seva manca de pre­pa­ració mínima. Pen­sava en la injustícia d’aquesta mani­fes­tació jus­ta­ment quan es com­me­mo­rava un dels epi­so­dis més sor­pre­nents de la vida d’aquest revo­lu­ci­o­nari mexicà. Nas­cut com a Doro­teo Arango, fill d’una família de jor­na­lers molt humil, va pas­sar per la vida de ban­do­ler abans de con­ver­tir-se en un dels caps visi­bles de la revo­lució mexi­cana. I així, el març de 1914, quan Mèxic es tro­bava immers en una guerra civil entre els que pre­te­nien fer rea­li­tat el canvi social i els que el volien atu­rar, Pancho Villa va tenir la gosa­dia d’entrar en ter­ri­tori nord-ame­ricà, ata­car la loca­li­tat de Colum­bus i matar dese­nes de mili­tars de l’exèrcit d’aquell país. La res­posta no es va fer espe­rar, i el pre­si­dent Tho­mas Woo­drow Wil­son va enviar més de 10.000 sol­dats, diri­gits pel gene­ral John Pers­hing, futur heroi en la Pri­mera Guerra Mun­dial, a cap­tu­rar, viu o mort, Fran­cisco Villa. Després de prop d’un any de bus­car el revo­lu­ci­o­nari per tot l’estat de Chi­hu­a­hua, els mili­tars nord-ame­ri­cans van haver de tor­nar a casa escor­re­guts i amb la cua baixa. Per la seva part, Pancho Villa va decla­rar: “Van arri­bar com àligues i se’n tor­nen com galli­nes remu­lla­des.” A par­tir d’aquí, el mite de Villa es va fer més i més gran, mal­grat la seva poste­rior der­rota i –com l’altre gran revo­lu­ci­o­nari mexicà, Emi­li­ano Zapata– després del seu assas­si­nat, un 20 de juliol de 1923.