No hi vaig anar

Ja tenim una pan­to­mima més per desar al museu de l'èpica. No vaig anar a la mani, perquè no sento cap mena d'aversió per un tri­bu­nal de sim­ples tite­lles que, comp­tat i deba­tut, només acata ordres dels seus polítics fun­da­dors. Ben al con­trari, hauríem d'agrair a les togues des­fi­la­des del TC (alguna d'elles d'ànima genètica­ment cata­lana, per cert) les pis­tes que ens rega­len sobre els seus amos dipu­tats. Els magis­trats espa­nyols no dis­cu­tei­xen que ens auto­a­no­me­nem nació o patata fre­gida, ni esme­nen un sol tret de les nos­tres par­ti­cu­la­ri­tats cul­tu­rals, sinó que cas­tren el seu valor polític i la nos­tra con­seqüent capa­ci­tat de gestió. Manen i legis­len ells, i san­tes pasqües; cap sor­presa. Però nosal­tres, lluny d'apro­fi­tar l'ocasió per crear un nou relat polític cata­la­nista, caiem nova­ment en la retòrica de sai­net que ens ha por­tat fins aquí; posa-li una mica de dig­ni­tat, res­pecte i meca­gon­cony, volun­tat de ser, la Isa­bel-Clara i en Lluís, busca'm qua­tre moros inde­pes cata­la­nit­zats per entre­vis­tar –reina meva– que sem­pre queda bé, i qui dia passa any empeny.

L'opor­tu­ni­tat és, cer­ta­ment, històrica; a l'ima­gi­nari espa­nyol –per treure pit a Cata­lu­nya– ja només li resta l'orgull d'apel·lar a un equip de fut­bol empas­ti­fat de cata­lans cri­ats en l'ètica rondo. La decadència espa­nyola ha dege­ne­rat del neguit exis­ten­cial d'Una­muno al “Visca España” del diari As. I com apro­fi­tem aquesta crisi del relat espa­nyo­lista? Amb l'enèsim vode­vil de pan­car­tes i el Molt Hono­ra­ble de les 62 esme­nes a l'Esta­tut fugint de la festa, cames (i segu­ra­tes) aju­deu-me. Fa molta llàstima veure tants con­ciu­ta­dans rei­vin­di­cant una llen­gua de la qual no tenen cura i escol­tant emo­ci­o­nats les notes d'uns can­tai­res dels quals han pas­sat olímpi­ca­ment durant anys. L'afer Millet ens ha demos­trat per­fec­ta­ment com n'estava de podrit un dels símbols més sagrats de la nor­ma­lit­zació cul­tu­ral cata­lana. Ara cal fer el pas a la política i ani­qui­lar el motiu rec­tor d'aquest cofo­isme fals; el con­cepte de nació. Jo ja fa molt temps que deci­deixo; el que em manca són polítics valents, i no gimnàstica emo­ci­o­nal. Ho diré sem­pre, ben con­tent: el 10 de juliol del 2010, no hi vaig anar.