Salvem-nos els mots

Al seu lli­bre Viat­ges amb Heròdot, el refe­rent del peri­o­disme Rys­zard Kapus­cinski des­criu les seves experiències vol­tant pel món i impreg­nant-se de les dife­rents cul­tu­res que coneix i del con­tacte amb la gent que habita els ter­ri­to­ris més diver­sos. Humil com és l’autor, admet les seves des­co­nei­xen­ces i hi refle­xi­ona sovint. En una estada a l’Índia, quan encara no domina gaire l’anglès, Kapus­cinski es mos­tra cons­ci­ent que, quan el pugui par­lar cor­rec­ta­ment, serà en el fons un acte d’euro­cen­trisme i que reconèixer la supe­ri­o­ri­tat de l’anglès fent-lo pas­sar per llen­gua franca equi­val a un atac con­tra la dig­ni­tat dels indis. Tot ple­gat es devia, segons el repor­ter, al fet que “la iden­ti­tat estava defi­nida per la llen­gua que usava cada indi­vidu [...]; la llen­gua era un docu­ment d’iden­ti­tat, i encara més, un ros­tre, una ànima”. El català està en franca reti­rada de l’ús habi­tual en molts àmbits de la soci­e­tat. És llen­gua vehi­cu­lar a l’escola però en molts casos els infants l’aban­do­nen en sor­tir de l’aula. És una diglòssia per­versa que pot aca­bar fent que la llen­gua ago­nitzi fins a que­dar reduïda a un residu folklòric. És una eina per enten­dre i expli­car e l món. Fem-la ser­vir. Fem-la necessària. Amb dig­ni­tat, sense con­des­cendències i sense com­ple­xos. És un tre­sor que no es gasta amb l’ús.