Maniobres de subsistència

Estrenem, una altra vegada, aquella etapa que fa il·lusió però, alhora, basarda. S’ha acabat el confina- ment comarcal i anem recuperant vida. Però ja ho hem viscut altres vegades. I en les anteriors ocasions feia la sensació que se sortia de l’ofec que provocava aquell mar de restriccions per agafar una bafarada d’aire abans de tornar a submergir-nos. Una maniobra de subsistència, bàsicament, a falta de salvavides com deu mana. Doncs, com dèiem, ja hi tornem a ser. Amb un panorama de futur diferent gràcies a les vacunes que estan en marxa però amb aquella sensació que, en l’aspecte sanitari, potser encara no hauríem de fer el pas, amb els hos- pitals encara molt saturats –aquí sí que no han tingut ni un sol respir en el darrer any–. L’etern debat sobre salut i economia. El fet és que s’obren les portes, i això té un efec- te. Els hotels de la costa comencen a rebre reserves per Setmana Santa, les cases rurals preveuen una ocupació quasi total, els apartaments també tenen bones pers- pectives... I l’engranatge turístic torna a posar-se en marxa, de mica en mica i només amb el client autòcton. Quina és la basarda? Que sapiguem gestionar aquesta recuperació de vida i d’activitat amb mesura i respon- sabilitat. Perquè, després d’un any, no queden gaires forces per a més maniobres de subsistència.