Un any pandèmic

L’atur juvenil arriba al 42% i aquesta és una molt mala notícia. La relació causa efecte amb la pandèmia és indiscutible, tot i que fa anys que sembla que no hi hagi polítiques d’ocupació, just per un dels segments de la ciutadania que més caldria que estiguessin ocupats en el necessari aprenentatge de les virtuts i defectes de la vida laboral. Entre els sectors més afectats per la crisi i el confinament hi ha l’hostaleria i la restauració, la cultura i l’espectacle, l’oci i l’entreteniment, les grans àrees comercials i altres de relacionats amb la falta d’activitat, com el transport públic, que, segons publicava aquest diari, ha caigut més del 40% respecte de fa un any. Sembla que era ahir i ja hem fet la volta a 365 dies condicionats, emprenyats i atemorits pel coronavirus que ha sacsejat les nostres vides com mai abans res ni ningú ho havia fet. El drama de la Guerra Civil va ser més dur i cruel, però ningú hauria pensat que estaríem dos mesos tancats a casa a pany i forrellat, amb l’únic permís per anar a buscar aliments. Era temps de comprar tot el que podíem i, fins i tot, vam patir la síndrome de l’acumulació del paper de vàter, una d’aquelles irracionalitats de la qual només som capaços els humans. El confinament em va enganxar sense gos i sense excusa per sortir, tot i que per raons de salut he de caminar cada dia una bona estona. Tinc la sort de viure en un indret amb vegetació i escales secundàries, i em vaig muntar una mena de circuit que es va animar quan, com ara mateix, sortien els espàrrecs. La capacitat que tenim per adaptar-nos és molt gran i només un dia em va enxampar un policia local que prou educadament em va preguntar què feia a fora. “És que visc aquí mateix”, vaig dir-li, mentre intentava amagar els espàrrecs, i ell: “Aquí no hi pot estar, vagi-se’n a casa!” I així ho vaig fer, com un nen que han renyat. Llavors vaig ser més curós i travessava els caminois d’amagatotis fins que estava segur que no hi havia perill. Fa riure, però aquesta era la situació que vivíem el març i l’abril del 2020 i, encara que hem millorat en molts aspectes, continuem amb l’ai al cor quan, per exemple, al cotxe portem algú que no és de la nostra unitat familiar. Malgrat les mascaretes i les precaucions ens poden multar de la mateixa manera que penaven trencar el confinament comarcal amb multes de 600 euros per persona. Un abús.