El tomb de dissabte

Pocs podrien haver imaginat fa tan sols uns mesos o setmanes que seria el TC el que marcaria un tomb definitiu en les relacions entre Catalunya i Espanya. Però, després de la manifestació de dissabte, el tomb s'ha produït. Cada cop hi ha més gent que pensa que la fase autonòmica ja no té recorregut i la sentència del TC proclama que tampoc té present. Un tribunal que és fruit de la correlació de forces dels dos partits espanyols majoritaris. En definitiva, la voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada lliurement en referèndum no ha estat suficient per avançar en l'autogovern. L'aprovació del Parlament de Catalunya i del Congrés de Madrid, tampoc.

A Madrid costa d'entendre que el pas del text de l'Estatut d'autonomia de Catalunya pel TC només podia acabar com ha acabat, indignant una ciutadania que volia creure que les seves decisions serien respectades i que, emprenyada, ha perdut la por de parlar d'independència. I, tanmateix, era previsible. Com també era de preveure quines serien les conseqüències de presentar un recurs d'anticonstitucionalitat alhora que es fonamentava una catalanofòbia electoralment profitosa fora de Catalunya. No ho entenen, però fou una palanca separadora de gran potència. Ara, tot són acusacions per la crisi que la manifestació de dissabte introdueix en la política espanyola. És tard, perquè les antigues receptes no serveixen; l'escenari és un altre.

La manifestació de dissabte fou multitudinària per dues raons. D'una banda, perquè hi era tothom. Hi eren les institucions –govern i Parlament–, tots els partits catalanistes, centenars de milers de ciutadans i tota la representació de la societat civil, des d'associacions de tota mena, fins als sindicats i les associacions d'empresaris. Difícilment es pot visualitzar millor el concepte nació per molt que digui o deixi de dir el TC, perquè la qüestió és política més enllà de qualsevol sentència. De l'altra, perquè es va saber trobar el mínim comú denominador, “que ens respectin i que ens fem respectar”, com van subscriure els expresidents, o, ras i curt, Som una nació. Nosaltres decidim, lema que empelta directament tant amb l' independentisme com amb tots els votants catalanistes que consideren que la sentència és una ofensa a la dignitat de Catalunya. Impossible anar més enllà en la transversalitat.

En els moments que vénen, i a pesar de la campanya electoral i de l'objectiu final de cada opció política, és necessari mantenir la unitat aconseguida. Dissabte es va poder comprovar que els ciutadans de Catalunya no renuncien al valor democràtic més bàsic, el de decidir. Aquest fou el catalitzador inicial en què tothom coincidia, més enllà de l'evident protagonisme visual de l' independentisme. Saber gestionar ara el capital rebut dissabte, sense fer grans trencadisses que malmetin la unitat aconseguida entorn del dret a decidir, és tasca del Parlament i dels partits polítics, però també d'una ciutadania que haurà de seguir empenyent. El discurs polític haurà d'adaptar-se al canvi d'escenari, perquè el dret de decidir és important per si mateix, i no perquè el seu exercici se suposa que afavorirà o deixarà d'afavorir una o altra opció. Tot plegat és més bàsic del que sembla, però, alhora, més complicat: quants anaren a la manifestació de dissabte i seguiren sense complexos la roja diumenge? De quines diverses maneres es llegirà a casa nostra el gest de Puyol i Xavi de celebrar amb la senyera la victòria de la roja? Per fortuna, el país és complex, divers, plural. Com ho són els seus ciutadans, que, majoritàriament, comparteixen la voluntat de ser respectats i de fer-se respectar. En aquest binomi està el valor afegit, perquè la complexitat, la diversitat i la pluralitat són sinònim de societats madures que gaudeixen de bona salut democràtica i que, per tant, són capaces de consensuar allò que és bàsic per tal d'estar en condicions d'encarar amb èxit els reptes més difícils.