De fenicis i romans

Vaig a sopar amb uns bons amics. Tots amb experiència de gestió política o empre­sa­rial. Con­versa dis­tesa, surt el tema del nou Esta­tut, la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, les poste­ri­ors reac­ci­ons. Coin­cidència en el des­encís, des­a­fecció, poca impli­cació de la gent. La màxima pre­o­cu­pació de la gent és la crisi, i el dia a dia. Un vell ges­tor d'empre­ses sanitàries comenta: «Al bar del meu poble es parla poc de l'Esta­tut.» Als bars de poble és on es comen­ten les coses interes­sants. Els vells ter­tu­li­ans de poble són sin­cers i savis. No com els de les ràdios. Un d'aquests, filòsof de poble, deia: «Els cata­lans tenim mol­tes vir­tuts. Com que venim dels feni­cis sabem nego­ciar, com­prar, ven­dre. Som bons pen­sa­dors. També venim dels romans, de l'Ave Cèsar, del pols enlaire o cap a terra, gent de decisió ràpida i con­cisa. Homes d'acció. Els cata­lans som com som, ho tenim tot per tri­om­far. Llàstima que quan hem de fer de feni­cis, fem de romans, i quan hem de fer de romans, fem de feni­cis. Mai no havíem sabut fer les dues coses en la justa mesura. Ara, quan sem­blava que n'havíem après, ens n'hem can­sat. Van arri­bar tres, can­sats d'espe­rar, i van deci­dir que era l'hora dels romans. Sense pre­gun­tar a ningú, sense cal­cu­lar les con­seqüències. Pel sol fet que pen­sa­ven que els d'abans havien fet massa de feni­cis, perquè no eren temps de romans. Però.... més feni­cis com eren uns, més romans com eren els altres, mig ber­ber que era el ter­cer, van aca­bar en les mans dels antics ibers. Que havien con­ser­vat el vell espe­rit de Sagunt i Numància.»

Lliçó de bar, de tertúlia de poble... El que no pot ser és fer uns de feni­cis men­tre els altres fan de romans. No és pos­si­ble fer pre­si­dent un fenici, quan un vol ser romà. No es pot fer volar coloms, sense comp­tar amb els coloms i amb un cons­truc­tor de gàbies. Et pots que­dar sense gàbies.... i coloms. No es tracta de ser més fenici (més social) o més romà (més naci­o­nal), sinó de ser-ho quan toca i amb mesura. Ara, després de tot, som on érem; una mica més vells, una mica més escèptics, i per tant una mica més savis. Ara, després del peix al cove, és el temps... de més cove i més peix. Després de la política, més política de feni­cis i romans, bus­cant la justa mesura, la mesura d'allò pos­si­ble. És l'hora del pos­si­ble i el pos­si­ble sem­pre ho és tot. Es tracta de saber quan hem de fer de romans, quan de feni­cis, i fer-ho amb intel·ligència i equi­li­bri. Es tracta de ser nació, per aspi­rar algun dia, quan toqui, a ser mínima­ment (o del tot) estat. Després d'una der­rota: can­viar junts el cicle il·lusi­ona.