Cada dia comença tot

Tinc amics mestres tan sensibles, entregats, generosos i tossuts com Daniel Lefebvre, director d’escola d’un poble marginat del nord de França i protagonista de la magnífica pel·lícula Avui comença tot (1999), de Bertrand Tavernier, que dijous ens va deixar. L’Anna, per exemple, destinada a un institut empordanès, l’any passat va fer mans i mànigues i hores de (des)conciliació personal perquè els seus alumnes sense ordinador –però amb mòbil– poguessin seguir les classes o almenys sentissin que a l’altre costat hi havia algú que es preocupava per ells (l’afecte necessari per a tota acció pedagògica, segons el professor Del Pozo). O la Doli, la Puri, l’Eugènia, en Joan, la Piti, l’Albert, la Dolors, la Maria Rosa, en Sebas, en Quim, l’Antònia, l’Àngela, en Pim, la Carme, la Núria... Tots nosaltres hem tingut l’oportunitat, segurament, de conèixer i aprendre d’implicats defensors i defensores de l’ensenyament públic que han deixat el llistó molt alt amb els seus projectes innovadors, creatius, solidaris, cooperatius, coeducatius, i que han plantat cara a inèrcies, crisis i retallades contra els nens i nenes en situació més precària. Els trobaran representats en el compromís del personatge de Tavernier que va aixecant la catifa de privilegiats buròcrates, pares ofegats per la misèria, polítics honestos i sense recursos –i d’altres de ben cínics–, companys acomodats al reglament i irritants inspectors de despatx. Cal un reconeixement a tots els mestres que no es resignen a les adversitats i que fan que cada dia comenci tot: el respecte, l’estimació i el futur del tresor que els confiem.