Un Consell de Cent regional

Si la regió de Barcelona elegís 100 consellers regionals, cada un representaria aproximadament 50.000 ciutadans (de fet, uns 48.000). Estem parlant d’una regió formada pel Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme i els dos Vallès. L’elecció podria ser simultània amb les eleccions municipals, amb una segona urna i el districte mínim hauria de ser comarcal, però podria baixar cap avall, per exemple reconeixent com a circumscripció la ciutat de Barcelona, o també amb un parell al Vallès Occidental i al Baix Llobregat. I reconèixer Barcelona significaria que el Barcelonès nord i el sud serien igualment districtes electorals, en síntesi uns 400.000 habitants, mínim, per a cada un d’ells.

Així, el Barcelonès disposaria de 46 consellers, 33 dels quals serien de Barcelona ciutat. El Vallès Occidental en tindria 19 i el Baix Llobregat n’assoliria 17. Els seguirien el Maresme i el Vallès Oriental amb 9 cadascun.

La capital assumiria un terç de la representació regional i un paper destacat de lideratge per pes i posició, però que hauria de tenir l’aliança amb la resta. Gairebé dos terços sumarien junts el Barcelonès i el Baix Llobregat, amb 63, com també la mateixa representació s’assoliria amb el Vallès Occidental i encara més sumant-hi l’Oriental. Aquestes proporcions conduirien al consens i al diàleg a diverses bandes i difícilment seria sostenible la imposició d’una part sobre la resta.

Perquè aquesta enorme institució de 4,8 milions d’habitants no fes ombra a la Generalitat, hauria de descentralitzar-se. Ja des de l’inici, la creació de la regió hauria de conformar-se a partir de diferents àrees on –com a París– la capital dialoga amb la xarxa de territoris metropolitans. Per exemple, els 28 consellers del Vallès haurien de nomenar un govern territorial que gaudiria de competències pròpies, ja que no totes estarien en el llindar regional. Aquestes competències permetrien gestionar de forma propera i eficaç en cada territori la dimensió productiva, l’agricultura, la mobilitat local o l’habitatge.

El centre del debat encetat per l’entitat PEMB és el repartiment del poder i el reconeixement de les parts que constituiran la regió. És imperant que se superi la divisió de corones concèntriques amb una perifèria marginada i un únic centre governat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Amb aquesta visió no anirem enlloc. La representació democràtica és una part de la solució, però la definició dels àmbits són el seu complement imprescindible. I la identitat metropolitana és plenament regional, perquè no té cap sentit una identificació amb corones de proximitat a la capital, amb ciutadans metropolitans de primera, dins l’AMB, i de segona categoria o perifèrics a fora.